Ulleres vermelles

"Ja no hi ha capitalisme,
ara hi ha sadisme social"
Aki Kaurismäki

Primer de Maig pandèmic, enmig de l’epidèmia crònica de la desigualtat i els efectes devastadors del covid, per indagar –vindicar, compartir, actualitzar– el dia internacional dels treballadors i treballadores –un any més i ja en van tants–. Avui, en l’any vint-i-u de l’accelerat segle XXI, sota capitalisme sindèmic –desbocat i a preu fet–, distopies tecnològiques, autoritarisme de mercat i col·lapse ecològic. Normalitat sobre el volcà i una certesa amb escàs marge per al dubte, fins i tot deix d’espòiler premonitori: no serà ni el cotxe elèctric ni les ulleres Google de realitat augmentada ni el darrer gadget qui ens traurà d’aquesta ni ens farà frenar abans no sigui massa tard ni ens farà veure-hi millor. Jorn oportú, doncs, per demanar-se on som exactament –tant com dir d’on venim i on creiem que anem–. A velocitat d’espant.

Cartografia reiterativa del pleonasme anomenat capitalisme salvatge, caldrà aclarir que la màquina ja va en camí de cruspir-se l’inventor, ara que fins i tot al cor del sistema ludòpata –d’EY a Goldman Sachs– les jornades extenuants duren 12 o 16 hores diàries. O ara que, tot just aquest dijous, Glovo comunicava que deixa la CEOE per tova –nota mental doble: aquell altre d’Uber Food que el gener de 2018 afirmava: "Si haguéssim de contractar repartidors, no existiríem"; i alhora aquella CEOE el capitost de la qual va acabar entre reixes per una estafa corrupta monumental–. Ara i també, quan del rescat bancari públic –50.000 milions que mai no tornaran– hem derivat en un oligopoli financer en què el Banc d’Espanya alerta de 83 riscos monopolístics –nota mental antològica: quan Francesc Sanuy aclaria que La Caixa parasitava i vampiritzava tot un país–. Deprisa, deprisa; ara que la rendibilitat –diner que només genera diner en un capitalisme rendista– està en els fons voltors immobiliaris –al 7,5% anual–. I ara que l’economia de les vacunes demostra la tràgica magnitud feudal de la desigualtat –el 87% de les vacunes s’han posat als països rics– mentre Fernando Simón sosté que quan ja hi hagi un benefici raonable per a les farmacèutiques –no serà ja massa tard?; qui determinarà el marge de raonabilitat?; inclourà el retorn dels finançaments públics?– caldria alliberar les patents de les vacunes.

¿No havíem quedat que primer la vida i després l’economia? Doncs tot el contrari. ¿No havíem quedat que o ens salvàvem tots alhora o res? Doncs al revés. Per pamflet capitalista, l’estricta realitat en aquest Primer de Maig. Fins i tot fa poc, aires decimonònics i classisme exasperant, algú va dir en patronal discurs català: "Som els que donem feina a 2,3 milions de catalans". Paternalisme caduc, caldria respondre en termes inversos i en recíproca cortesia –de classe: no, som els que us transferim riquesa quan les vaques són grasses i els que us paguem les crisis quan van ben mal dades–. No m’estaré de recordar –santa hemeroteca– que en els primers compassos del covid, i quan més urgia la solidaritat, el mateix senyor de Barcelona que deia allò era qui exigia l’acomiadament lliure i abaixar impostos. Tampoc no m’estalviaré de recordar-li que tres veus sistèmiques –Davos, el mateix FMI i fins i tot Warren Buffett– li porten ja la contrària: el xèrif de Davos dient que així serà difícil continuar, l'FMI demanant una taxa covid en què qui més tingui més pagui i el multimilionari Buffet protestant perquè paga menys impostos que la seva secretària.

Contrapunt imprescindible, en el país del Noi del Sucre i la Teresa Claramunt, del cooperativisme gairebé antropològic des de les primeres bullangues, de les comissions obreres clandestines i en el país de les vagues –de la Canadenca a la vaga feminista; de la dels tramvies a la de l’emergència climàtica; de la de lloguers de 1931 a la del 3 d’octubre de 2017–, som ara al país precaritzat de les cuidadores, dels riders, dels manters, de les persones sense llar i dels desnonats. I del país a tres terços: només el 45% està socioeconòmicament integrat, un 35% viu en precarietat perpètua i un 20% sobreviu en l’exclusió. Les dades són prepandèmiques, del desembre del 2019. Les postpandèmiques diuen que el gobierno más progresista de la historia acaba d’augmentar un 10% el pressupost militar i que la troica continua burxant per la reforma laboral i per la reforma de les pensions. Al mateix estat on l’atur juvenil s’enfila al 40%, el ministre del ram proposa endarrerir i subvencionar l’edat laboral. Val. En fi, que era incomparablement molt més antisistèmic el programa polític de reconstrucció de De Gaulle i els democratacristians alemanys de postguerra que el progressisme avariat que ens endossen ara.

Ulleres vermelles, davant l’ordre caníbal del món, la qüestió roja, concreta i infinita és que als Països Catalans, a hores d’ara i cançó de les balances, 3.513.000 persones estan en risc d’exclusió social. Cançó de suburbi, s’hi han perpetrat 269.159 desnonaments des de 2008. I corrandes d’exili, 39.327 persones han mort ofegades a la Mediterrània des de 1995. Cap novetat perquè tot ja ha estat dit –i no ens volem creure el que ja sabem– amb un peu de nota massa habitual i lacònicament criminal: el nostre silenci ha estat la còmoda salvaguarda del sistema. Contra comptes i comtes, ho recordava un vell conte d’Eduardo Galeano. Paraules que val la pena revisitar avui, no sense afegir abans que sense sindicalisme no hi haurà país millor ni més just ni més solidari.

"Chicago és plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d’obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada Primer de Maig.

—Deu ser per aquí —em diuen. Però ningú no en sap res.

Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.

El Primer de Maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units el Primer de Maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’amo.

Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l’Àfrica: «Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador»".

PS. Primer de Maig. En cas de dubte, associï’s; en cas d’emergència, sindiqui’s. Avui millor que demà.

David Fernàndez és periodista i activista social