Últim matí de Santa Eulàlia

La d’aquest 12 de febrer no serà una festa de Santa Eulàlia més al monestir de Pedralbes, a Barcelona, perquè serà l’última amb monges clarisses vivint-hi en comunitat. Dissabte se’n van les tres que hi quedaven, i d’aquesta manera s’acabarà una presència que ha durat set segles. Fa respecte saber que l’any que ve farà set-cents anys de la fundació del monestir per la reina Elisenda Montcada, per més que estiguem acostumats al fet que la falta de relleu vocacional provoqui notícies semblants no només a Catalunya, sinó en països com Catalunya, on no es pot entendre la història i la cultura sense la presència i la influència de l’Església.

Un dia parlava amb un capellà nonagenari de la falta de vocacions i em va fer dos comentaris que no he oblidat. El primer va ser sorneguer: no és que faltin capellans, és que falten feligresos. I d’aquí derivava el segon, que calia que l’Església llegís els signes dels temps i respongués en conseqüència.

Els signes dels temps diuen que hi ha molt malestar emocional, molta dispersió de l’atenció, una velocitat de la vida exponencial impossible de gestionar, una allau aclaparadora de missatges i més soroll que mai. I també, per dir-ho en termes de mercat, hi ha un important augment de la demanda de tota mena de pràctiques de meditació, de silenci, de contacte amb la natura, de lectures i de models de comportament que ens aixequin el llistó vital. Només cal fer una volta pel claustre de Pedralbes per sortir restaurat. I també hi ha moltes més ganes del que sembla de comprometre’s a donar un cop de mà allà on hi ha necessitat. En la solidaritat, el relleu generacional està assegurat.