L’última caixa de pomes
Mai ens havíem amoïnat tant per la qualitat del menjar que ingerim ni mai s’havia parlat tant de la importància de consumir productes de l'anomenat "quilòmetre zero". Fins fa quatre dies no havíem sentit a parlar de l'empremta de carboni i ara la llegim fins i tot a les etiquetes del que comprem. I la pandèmia, el més semblant als efectes d’una guerra que ha viscut la nostra generació, ens va conscienciar sobre la necessitat de l’autosuficiència alimentària.
O això ens pensàvem, perquè sembla que a Barcelona (al medi urbà, als centres de poder) la sequera que està delmant la pagesia no interessa gaire. I, en canvi, com deien ahir els pagesos que van venir a manifestar-se al Cap i Casal, "sense pagesia, ramaderia ni agroindústria no hi ha país". Pensem-hi un moment. Pensem en el que significa per als pagesos i les seves famílies, com a mitjà de vida i de negoci, però també per fixar la població, el que anuncia aquella última caixa de pomes que van deixar ahir a la portes del Palau de la Generalitat.
"Salvem el que mengem" és un crit prou urgent dels pagesos com perquè els governs corrin a atendre’l immediatament sense obligar-los al suplici burocràtic que els envia de Barcelona a Madrid i de Madrid a Brussel·les. I és molt més que això: és assegurar un pla d'inversions per a un ús agrícola i ramader de l'aigua que sostingui la seva activitat i el nostre aliment.
Els pagesos han de saber que a Barcelona se'ns encongeix el cor de saber que hi ha collites que ja s’han perdut o que hi ha arbres fruiters amenaçats de mort per falta d’aigua. Però amb la nostra solidaritat no n’hi ha prou. Governs, ara els toca als pagesos, de forma immediata. Encara que sigui perquè ens toca a tots.
