La ultradreta alemanya contra els confinaments

Manifestació negacionista del coronavirus a Berlín l'agost del 2020.
17/03/2021
4 min

Al novembre, quan començaven a pujar els contagis de covid-19, milers de persones es van concentrar a Berlín per protestar contra les restriccions. Entre els partidaris de les teories de la conspiració i els extremistes hi havia diversos parlamentaris del principal partit de l'oposició, Alternativa per a Alemanya, d’extrema dreta i contrari a la immigració.

Cridava l’atenció veure aquests diputats barrejant-se al carrer amb els conspiranoics abans d’anar a un debat parlamentari. De tota manera, tampoc era tan sorprenent. El partit, conegut com a AfD, ha intentat ampliar la seva base electoral de cara a les eleccions generals del setembre associant-se amb el moviment anticonfinament, una barreja informe de conspiranoics, organitzacions tèrboles i ciutadans indignats.

Però no li ha funcionat. Durant els mesos posteriors al començament de la pandèmia, el suport a l’AfD ha anat baixant. Es veu que, quan ja tenia dificultats per arribar a nous votants, la seva adhesió a les actituds contràries al confinament li ha restat encara més capacitat d’atracció, alhora que ha accelerat la seva transformació en una organització extremista.

Al març, quan la pandèmia va arribar a Alemanya, la resposta inicial d’Alternativa per a Alemanya va ser prudent. Destacats parlamentaris del partit van avisar dels perills del virus, van animar el govern a actuar amb celeritat i van votar a favor d’un paquet d’ajuts econòmics. “Ara el nostre primer deure com a ciutadans és fer pinya”, va dir Alexander Gauland, copresident del partit.

Però aquest intent de satisfer el votant mitjà va tenir un cost. El partit aviat va perdre molts dels seus seguidors habituals, que es van decantar per un rumb diferent: minimitzar el perill i castigar el govern. El partit tartamudejava a Facebook i les xarxes socials. Segons Johannes Hillje, un politòleg que ha analitzat l'actuació del partit a les xarxes socials durant la pandèmia, “l’AfD ja no tenia cap màquina per fabricar ira”. I això és un problema per a un partit que es nodreix de la indignació. Quan es van aixecar provisionalment les mesures del primer confinament, a l'abril i el maig, moltes personalitats destacades de l'AfD van fer un gir de 180 graus. Allunyats ja del consens, clamaven enfurismats contra les restriccions de tota mena, que, segons afirmaven, eren inconstitucionals i ruïnoses per a l’economia.

Alexander Gauland, de l'AfD, en una imatge d'arxiu.

Al novembre, per demostrar la seva actitud desafiant, el partit va organitzar una convenció presencial amb centenars de participants amuntegats en una sala. Aquell mateix mes, un membre de l'AfD es va presentar al Parlament, on és obligatori portar mascareta, amb una de forada. I uns quants representants destacats del partit no només van participar en les manifestacions anticonfinament que l'any passat es van estendre per tot el país, sinó que també van adoptar les consignes dels manifestants; per exemple, qualificar Alemanya de “dictadura del coronavirus”. L'AfD s’ha convertit, segons sembla, en el partit anticonfinament. La decisió tenia la seva lògica. Com em va dir Kai Arzheimer, professor de ciències polítiques a la Universitat de Mainz, el partit “ja començava a tenir dificultats quan va arribar la pandèmia”. La immigració ja no era una de les principals preocupacions dels votants, i això els restava força. No veien clar com podien guanyar nous espais d’incidència.

És més, el partit donava una imatge cada vegada més extremista i radical. Els mitjans de comunicació van treure a la llum vincles amb nombrosos grups extremistes, com ara el Moviment Identitari, que defensa societats ètnicament homogènies, mentre que un grup intern radical agafava el poder. L’AfD es considerava tan perillosa que el servei d’intel·ligència nacional va arribar a posar una ala del partit sota vigilància. Segons Arzheimer, “això ha perjudicat el seu potencial per mobilitzar votants moderats”.

Alternativa per a Alemanya, incapaç d’atreure els votants més moderats i enmig d’una pandèmia que ha reforçat el suport als principals partits, ha abraçat el radicalisme anticonfinament. Segons els criteris convencionals, aquesta decisió ha sigut un fracàs. Les enquestes solen situar el percentatge d’aprovació del partit en un 10% o per sota, que són els resultats que va obtenir en les dues eleccions autonòmiques d’aquest diumenge. És poc probable que es repeteixin –i encara menys que se superin– els resultats històrics del 2017, quan l’AfD es va convertir en el primer partit d’extrema dreta que entrava al Parlament alemany després de la postguerra.

Però no per això és menys perillós. Amb mètodes que recorden l’expresident Donald Trump, l’AfD intenta destruir la confiança de l’opinió pública en el sistema polític. Un parlamentari de l'AfD va insinuar a l’hemicicle que els vots per correu eren una de les moltes “idees tèrboles” amb què les altres forces polítiques esperaven manipular les eleccions, mentre que un sector del partit ha publicat anuncis a Facebook advertint contra aquesta pràctica.

Davant d’unes eleccions generals en què potser hi haurà molts vots per correu –segurament a Alemanya la campanya de vacunació encara no s’haurà acabat quan comenci la tardor–, això equival a una estratègia de subversió molt calculada. Tot i que la influència del partit és limitada, és molt preocupant que mantingui una base electoral irreductible d’entre el 8% i el 10%.

La setmana passada, en una decisió que marca època, els serveis nacionals d’intel·ligència van posar sota vigilància tota l’AfD, titllada d’organització extremista. No és fàcil saber si la decisió és correcta, ni si arribarà a executar-se l’ordre, que ara està suspesa fins que es resolgui el recurs presentat pel partit. Però l’AfD no se n’ha anat enlloc, ni tampoc el perill que pot representar per a la democràcia alemanya.

Anna Sauerbrey és editora d'Opinió de 'Der Tagesspiegel'

Traducció: Lídia Fernández Torrell

stats