Ultratge als símbols i la llibertat d’expressió

Professor de la UIBEl divendres 15 de gener es va difondre el contingut íntegre de la sentència del Tribunal Constitucional (a mitjan desembre se n’havia avançat la part dispositiva) que desestima el recurs d’emparament interposat per un sindicalista gallec contra la sentència que el condemnava per un delicte d’ultratges a Espanya i els seus símbols (art. 543 del Codi penal). Els fets que originaren el procediment penal han estat a bastament divulgats: en el context d’un conflicte laboral del personal de neteja d’unes instal·lacions militars, un portaveu dels treballadors, “durante la solemne ceremonia de izado de la bandera, con interpretación del himno nacional y guardia militar en posición de arma levantada”, va proferir les frases “aquí tedes o silencio da puta bandeira” i “hai que prenderlle llume á puta bandeira”. Aquesta acció li va comportar una condemna del Jutjat Penal núm. 1 de Ferrol, amb la imposició d’una pena de multa, després confirmada per l’Audiència Provincial de la Corunya.

Una curta majoria de sis magistrats del Tribunal Constitucional, dels onze que circumstancialment l’integren a hores d’ara, ha optat per la denegació de l’empara. La resta, signants de quatre sucosos vots particulars, han considerat en canvi que es tractava de l’exercici legítim del dret a la llibertat d’expressió (art. 20.1.a de la Constitució), en connexió amb el dret a la llibertat ideològica (art. 16.1) i que, en conseqüència, les sentències condemnatòries havien de ser anul·lades. Un desenllaç en el qual coincidia, per cert, el fiscal del cas, partidari de l’estimació del recurs, i que resultava forçat a la llum del Conveni de Roma i de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) que se’n deriva, d’observança obligada per als tribunals espanyols.

En el cas del Partit Democratacristià Popular contra Moldàvia (núm. 2, sentència de 2-2-2010), el TEDH va resoldre que no es pot prohibir una manifestació pel fet que s’hi puguin cremar banderes o fotografies (com havia ocorregut en una concentració anterior), perquè tal acció no pot ser interpretada com una incitació a dur a terme actes violents, sinó que es tracta d’“una manera d’expressar una opinió en relació amb un afer de màxim interès públic”, en aquell cas com a protesta per la presència de tropes russes a Transnítria, en territori moldau, i per tant emparada pel dret a la llibertat d’expressió. Una jurisprudència, la del TEDH, que entronca amb la del Tribunal Suprem nord-americà, des de la fonamental sentència ‘Texas versus Johnson’ (491 US 397, 1989), en un país paradigma del nacionalisme banal i singularment de la veneració als símbols nacionals. En aquesta resolució es confirmava l’anul·lació de la condemna d’un activista que havia calat foc a la bandera de les barres i estrelles en una manifestació celebrada a Dallas. El Tribunal entengué que la prohibició d’ultratjar la bandera, aleshores vigent en la pràctica totalitat d’estats de la República, era inconstitucional perquè infringeix la primera esmena de la Constitució, que consagra la llibertat d’expressió. Poc després i en conseqüència, a ‘Estats Units versus Eichmann’ (496 US 310, 1990), es declarava inconstitucional la ‘Flag Protection Act’, que havia elevat l’ultratge a la bandera a delicte federal precisament com a resposta política a ‘Texas versus Johnson’ (ja me’n vaig ocupar a ‘Banderita, tú eres roja; banderita, tú eres gualda’ (ARA Balears, 30-11-2018).

Doncs bé, la majoria de magistrats del Tribunal Constitucional ha decidit sostreure’s deliberadament a la jurisprudència del TEDH, que en els darrers anys ha condemnat Espanya en reiterades ocasions per violació del dret a la llibertat d’expressió (recordem els precedents més coneguts del cas Otegi Mondragon contra Espanya –sentència de 15-3-2011– o del cas Stern Taulats i Roura Capellera contra Espanya –relatiu a la crema de fotos dels reis, sentència de 13-3-2018–). I això que, en aquest cas, l’afiliat de la Intersindical gallega ni tan sols va cremar la bandera, sinó que només va observar que caldria pendre-li foc, a més de referir-s’hi amb l’epítet de ‘puta’. Fins i tot el ponent inicial, després substituït, el magistrat Ollero Tarassa, numerari de l’Opus Dei, exdiputat del PP i espanyolista confés (“dudo de que cualquiera de mis compañeros del Tribunal sienta, por nuestra bandera y lo que ella significa, mayor afecto que el mío”), però amb un cert sentit del ridícul, es decantava en el seu vot particular per la concessió de l’empara: “Ahorraba así a mi querida España una nueva condena, como las ya coleccionadas sobre cuestiones similares. Podría sin duda, henchido de amor patrio, tomármelo a beneficio de inventario, pero no me pareció serio”.

En aquest cas, els magistrats de la majoria que han donat per bona la condemna per ultratges, tot i ser perfectes coneixedors de l’allisada que els infligirà Estraburg, han actuat més aviat, en una espècie de “moriremos besando la sagrada bandera”, com a hooligans d’un nacionalisme espanyol que amara de format transversal la totalitat de les altes institucions de l’Estat. I és que, com s’explica alliçonadorament en el magnífic vot particular de Xiol Rius i Balaguer Callejón, els actes, gestos i paraules d’atac a la bandera tenen tanta força simbòlica com la bandera mateixa i, per això, són manifestació d’una posició ideològica, l’oposada als de qui la defensen. Encara més: paradoxalment, la utilitat del símbol polític com a element d’integració desapareix quan la seva observança esdevé obligatòria sota l’amenaça del càstig davant de l’expressió de la dissidència.

És imprescindible tornar a recordar en aquest context que és precisament quan es presenten idees que ofenen, xoquen o pertorben l’ordre establert quan la llibertat d’expressió esdevé més preciosa. I que, en el context del debat polític o ideològic, nucli hiperprotegit de la llibertat d’expressió, només resulta legítim limitar-la, especialment des del punt de vista penal, quan concorre un risc, clar i imminent, de provocació a la violència o a la producció de danys a persones i béns. O, en fi, que el tractament que els poders públics donen a la llibertat d’expressió constitueix el millor termòmetre de la qualitat d’una democràcia.