Un gir de guió
La broma fàcil seria dir-ne drama: molt poca gent és conscient que el nom que surt als cartells d’un espectacle teatral sol ser el més perjudicat a l’hora de dignificar la llarga cadena d’oficis que fan que una obra arribi al seu públic. A ningú li passaria pel cap demanar a les empreses de venda d’entrades, als teatres o als impressors dels programes de mà que deixassin de cobrar per fer la seva feina. Tothom és conscient que l’equip artístic d’una obra, els intèrprets, el director, els escenògrafs, els figurinistes i els músics, si n’hi ha, han de ser remunerats dignament. Ells són els que posen l’espai, la comunicació i el cos perquè les obres puguin existir. Però, i els que hi posen les paraules? I els que se les han imaginat? Qui se’n recorda, dels dramaturgs, més enllà de l’aplaudiment després de la funció o el glamur dels lliuraments de premis?
Segons la darrera enquesta sobre la situació professional dels dramaturgs de l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD), un de cada quatre dramaturgs no cobra per fer la seva feina. Unes dades semblants aporta l’estudi Escriure en català publicat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), segons el qual el 29% dels autors no signa mai contractes per l’edició o la representació de les seves obres, i dels que sí que aconsegueixen tenir un contracte, només el 32% gosa negociar-los amb la productora o l’editorial.
Que els treballadors culturals del nostre país vivim en un estat de precarització cronificada no és cap novetat. El que sí que ho és és que, d’ara endavant, els dramaturgs comptarem amb una eina de referència de la qual no disposàvem: l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD), l’Associació de Dramaturgues i Dramaturgs de les Illes Balears (ADIB), l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals (AVEET), l’AELC i les associacions DramaturGA i DREM, de Galícia i Múrcia, acaben de publicar el seu primer manual conjunt de bones pràctiques en dramatúrgia, una iniciativa inèdita i de gran abast que vol posar remei a aquesta situació. Quins temes s’han de tenir en compte quan s’encarrega l’escriptura d’un text teatral? Quins aspectes ha de recollir un contracte? Quins compromisos haurien d’adquirir tant la productora com l’autor? Aquestes són algunes de les preguntes que vertebren el manual, que inclou un document de principis bàsics, una brúixola per a encàrrecs teatrals i dos models de contracte que haurien de contribuir a capgirar aquest context d’excepcionalitat constant.
El manual no només pretén ser una passa endavant en la professionalització dels nostres autors, sinó que també vol transmetre un missatge: la dramatúrgia és un ofici que implica responsabilitats, però també drets, i els autors mereixem tant de reconeixement com els altres agents del sector. Ara dependrà de la voluntat de les productores, les empreses i les institucions culturals que el text faci el seu camí, es matisi i creixi. El que és clar, en qualsevol cas, és que la trama demana un gir de guió.
