Un ofici d'un temps
D'entrada, un poc d'autopromoció.
Fa una setmana s'estrenava "Sa Porta", un podcast de quatre episodis per a IB3 Ràdio sobre la Porta de Sant Antoni. La idea era intentar contar la història d'aquell punt de Palma i analitzar els contrastos d'un indret on, en pocs metres, et trobes meublés i hotels de quatre estrelles, menjadors socials i restaurants de moda, suites de lloguer vacacional i ionquis esperant el pròxim "cunda", tot travessat pel fantasma de la gentrificació. Si me n'he sortit o no, no em pertoca a mi dir-ho; qualsevol lector interessat pot trobar el programa a Spotify, Apple Podcast i altres plataformes.
El que sí que puc dir és que estic bastant orgullós del projecte en si i que he passat molt de gust fent la feina. De fet, feia temps que no passava tant de gust fent periodisme, i això és perquè, per desgràcia, resulta de cada cop més difícil poder treballar els temes així.
Sobretot amb temps.
El temps són doblers i el periodisme de cada cop en dona menys. El bon periodisme, més que més, perquè els que tenen els duros prefereixen la promoció que la informació, per això hi ha més periodistes fent feina a gabinets de comunicació que a les redaccions.
Aquesta és una guerra que la independència va perdre fa temps.
Per desgràcia, la majoria de mitjans avui en dia funcionen a cop de convocatòria i comunicats. A les Illes hi ha un nombre absurdíssim de rodes de premsa. Tantes que a la majoria no hi assisteix cap mitjà, però tranquil que t'enviaran la foto i la nota i algun redactor ja farà un poc de retallar i aferrar i endavant.
A tot això s'hi afegeix que molts mitjans senten la necessitat de competir amb les xarxes socials, en el seu terreny, per l'atenció d'uns lectors que tanmateix mai no tornaran als diaris, i pel camí van perdent els lectors de diaris que sí que llegirien premsa de qualitat, però que no en troben i estan farts de la banalitat de tot plegat.
De nou aquí hi intervé el factor temps i la immediatesa és la pitjor enemiga del bon periodisme.
Perquè de cada dia el món és més complicat, més embullat i laberíntic. Per això molts s'aferren a receptes polítiques absurdes. De vegades pens que tant de bo tinguessin raó els reaccionaris i bastàs hissar la bandera i expulsar els enemics de la nació per acabar amb tots els nostres problemes. Per desgràcia les coses són molt més complexes. De fet, a mi em passa que com més m'acost a les coses, més difícil m'és mantenir una postura moral inequívoca i clara davant tot, sovint fins i tot identificar clarament un motiu o un culpable (a la gent li encanten els culpables, sobretot si els serveixen per reforçar la seva pròpia postura).
Però la feina em sembla que és precisament aquesta: intentar entendre i explicar per què les coses són com són, fer entenedora tota aquesta complexitat, l'embullada xarxa de successos que expliquen com hem arribat on estam.
És probable que, com a periodista, mai estigui a l’altura d'aquest ideal, però per ara em diverteix fracassar sempre que l'experiència em compensi. I "Sa Porta" m'ha compensat.
Per desgràcia em tem que aquesta mena de periodisme no és rendible i està condemnat a desaparèixer o a jugar un paper molt residual en el panorama dels mitjans.
Però, eh!, sempre ens quedarà la salseta de la tele, amb els seus experts comarejant durant hores sobre la darrera polèmica absurda –política, esportiva o del cor, tant se val. Així sí que és rendible.