Unamuno a Mallorca (II)

PalmaL’actitud d’Unamuno envers el català de Mallorca és respectuosa, però prefereix llegir llibres en mallorquí per captar l’essència i individualitat dels illencs i les diferències amb els catalans, encara que té clar que el mallorquí és un dialecte del català. Diu exactament que és com un germà bessó del català a causa de les poques dissemblances. És conscient que els literats i intel·lectuals mallorquins de l’època tendeixen a escriure en català literari, tot i que en aquell moment la llengua catalana encara estava en procés de normativització i estandardització. També sap, perquè ho deixa escrit, que la literatura catalana té una llarga, “noble” i “gloriosa” tradició que es remunta fins a Ramon Llull.

Unamuno se sent atret per la bellesa de Mallorca i la descriu poèticament com una illa daurada, de pau, segura i encalmada amb camins polsosos i de terra, on la gent deixa les portes de les cases obertes i no fa falta tanta presència policial. En aquests camins conviuen uns pocs automòbils amb una gran quantitat de carros. Troba a faltar l’aigua corrent. Es queixa que gairebé no es pot escoltar música popular mallorquina. Hi ha comentaris que han quedat totalment desfasats i que ja no tenen validesa, com aquell en què atribueix la propietat de Mallorca als mallorquins i els seus fills, perquè, com sabem, l’illa sencera s’ha venut al capital estranger o està en venda i, encara que s’estan plantejant mesures polítiques i jurídiques per aturar l’acumulació d’habitatges en mans estrangeres, tenen com a gran obstacle per prosperar els principis econòmics neoliberals que orienten la política territorial i urbanística dels governs. Pens també que no s’ha destacat prou la disposició venedora dels mallorquins quan oloren els diners fàcils que, tanmateix, es devaluen i perden ràpidament el seu valor.

En el present d’Unamuno, el visitant experimenta la bellesa del paisatge d’ametllers, garrovers, figueres i oliveres del Pla, fins al punt de lamentar-se que els mallorquins no li donin el valor que mereix. És conscient de la fama que ha adquirit l’illa gràcies a la costa nord, a la qual es refereix com una obra mestra de Déu i una obra d’art de la naturalesa. Considera que la natura de la Serra és de somni, ja que sembla feta perquè “l’home aprengui a somniar”. Humanitza el paisatge muntanyenc dient que és “intel·lectual, contemplatiu i segur de si mateix”, malgrat que entén que el terme ‘paisatge’ és insuficient per copsar la riquesa natural que alberga.

Un món natural i pacífic

La pau que es respira a Mallorca el fa sentir “ciutadà del món”, però no d’un món qualsevol, sinó d’un món natural i pacífic, allunyat del patriotisme i de les remors de guerra. Apunta en sentit general que ascendir a una muntanya com el Teix representa un plaer estètic i sensual i li proporciona literalment “una voluptuositat de la fatiga”. La seva impressió és que la simple visió de la costa és suficient per nodrir tant el cos com la ment. Se’n du una lliçó espiritual que reafirma la seva devoció i aspiració a una vida de consciència contemplativa. Aquí hauríem d’afegir que aquesta contemplació pausada ja no és possible perquè el turisme ha convertit la mar en una discoteca on s’escolta música internacional a tot volum i es fan festes fins a les tantes de la matinada.

Les descripcions sobre el paisatge mallorquí s’enriqueixen amb les referències culturals i literàries als escriptors mallorquins Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, mossèn Antoni Maria Alcover i Joan Alcover; als visitants il·lustres com Rubén Darío, Santiago Rusiñol, Frederic Chopin i George Sand; als estrangers establerts com l’arxiduc Lluís Salvador; als visitants ocasionals com el pintor paisatgista Joaquín Mir; als residents creients i practicants, com la beata Catalina Tomàs; i a la figura universal de Ramon Llull.

Recorda haver gaudit amb el poeta Gabriel Alomar i els seus amfitrions valldemossins de la posta de sol vora mar ajaguts damunt d’una roca sota un pi. Situa el pi lloat per Costa i Llobera en el seu poema en el cap de Formentor com a fita per delimitar un dels costats de la Serra. Defineix mossèn Alcover com un catalanista que creu que a “Barcelona no es pot viure sense saber català”. Es fixa en el gir del castellà al català literari del poeta Joan Alcover i reprodueix l’explicació que el mateix poeta li va donar, que va ser la necessitat d’expressar en la llengua pròpia els sentiments més íntims i personals. El filòsof bilbaí i salmantí aprofita per fer una reflexió sobre la influència de la Renaixença en la recuperació del català estàndard i normatiu que “ningú parla” i per reivindicar que els oficis religiosos s’han de fer en la llengua vulgar que parla el poble, “sigui quina sigui”. Segons Unamuno, la producció literària escrita en dialecte mallorquí és principalment de tema religiós. Assenyala que amb Ramon Llull la llengua catalana esdevé la primera llengua vulgar en què s’expressa la filosofia.

Presenta una imatge mitificada de l’Arxiduc, tan qüestionada en l’actualitat per l’escriptora Carme Riera i altres estudiosos. Unamuno incideix en les anècdotes i històries de l’Arxiduc conservacionista i amant de la natura, els arbres i els animals. En aquest sentit, explica que l’Arxiduc no permetia que dins les seves propietats es tomàs cap arbre i que posàs un preu elevat per a l’època a cada arbre que es talàs en la construcció de la línia de tren turístic que havia d’unir Sóller amb Valldemossa i Deià. Per a Unamuno, l’Arxiduc és un filantrop que posa la bellesa del paisatge a l’abast dels visitants a través de la creació d’una xarxa de camins, miradors i refugis. També destaca el tarannà desprès i generós i l’aspecte poc curós que el defineixen com un “Diògenes aristocràtic” que viu allunyat de la cort, entre pagesos i pescadors. Finalment, conclou que les històries que es conten de l’Arxiduc a Valldemossa donen per fer un bon llibre. Instal·lats en el present, sabem que Unamuno va fer curt, que s’ha publicat l’obra sencera de l’Arxiduc, des de les Rondalles i la poesia fins al Die Balearen, la font documental principal a la qual s’ha de recórrer necessàriament per conèixer com eren les Balears abans del turisme. S’ha de dir, a més, que la figura de l’Arxiduc s’ha convertit en un tòpic literari i un personatge molt estudiat i del qual s’han escrit biografies i llibres sobre el patrimoni material i immaterial que arribà a acumular.

La figura de Ramon Llull

Introdueix la figura de Ramon Llull, “el filòsof il·luminat”, a través de Blanquerna, el personatge del Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blaquerna son fill (Blanquerna), la novel·la ascètica que Llull concep durant el retir espiritual a Miramar, “foll de Déu”. Unamuno resumeix la trama i recorda que Blanquerna renuncia al papat i es converteix en ermità, l’estat vital més proper a Déu, que fa penitència en companyia dels ocells i altres bèsties, i plora i s’emociona com un nin contemplant l’obra de Déu en senyal de gratitud i amor. La visita d’Unamuno a Miramar li serveix per comprendre l’aspiració de Llull a una vida més elevada i retirada del món, seguint les passes de Blanquerna. També veu amb molta claredat que Mallorca es correspon amb el jardí lul·lià on l’Amat canta a l’Amic. Del llibre d’Amic e Amat cita alguns versos, com aquest tan representatiu en què l’Amic li diu a l’ocell que canta al jardí de l’Amat: “Si no ens entenem per llenguatge, entendem-nos per amor”.