La UNESCO a la deriva? (1985)

De l’article de Frederic Mayor Zaragoza (Barcelona, 1934 - Madrid, 2024) a l’Avui (27-I-1985). Dos anys després de publicar aquest text, Mayor Zaragoza esdevenia director general de la UNESCO, d’on era ja director adjunt. Doctor en Farmàcia i catedràtic de Bioquímica, havia estat ministre d’Educació i Ciència, i diputat al Parlament Europeu abans d’assumir aquell càrrec internacional. Va morir el passat 19 de desembre.

Amb el títol de “La UNESCO a la deriva?", el diari parisenc Le Monde publicava fa unes setmanes dos articles que van tenir una àmplia repercussió a escala nacional i internacional. Un gran nombre de notícies i comentaris, difosos pels mitjans de comunicació més diversos, s'han fet ressò, en un to generalment ombrívol, de la situació de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. S'hi reprodueixen opinions o es fan anàlisis des dels angles i punts de vista ideològics més diferents, però ben poques vegades s'apel·la a les autoritats governamentals i les organitzacions científiques i acadèmiques perquè facin tot el que estigui al seu abast per evitar l'enfonsament de l'organització. És més fàcil –i menys compromès– fer referència a unes deficiències institucionals determinades que no pas suggerir iniciatives que les puguin resoldre o pal·liar. O pregonar suposats errors del director general —les persones sempre són més vulnerables que les estructures— en comptes de ponderar les realitzacions que, en els àmbits essencials de la cooperació científica, de l'aprenentatge permanent o de la conservació del patrimoni cultural i natural del món ha complert i compleix. No podem quedar-nos impassibles, sigui quin sigui el nostre punt de vista i l'opinió que tinguem de la retirada dels Estats Units o de l'actuació del director general i del secretariat. És important de contribuir des d'ara a fer que aquest lloc insubstituïble de trobada i diàleg cultural de tots els països d'arreu del món recuperi la seva universalitat perduda, disposi dels mecanismes que li permetin defugir maniobres propiciades per interessos polítics, actualitzi amb imaginació la normativa que regeix els seus processos de presa de decisió i posada en pràctica del programa, de manera que es restableixi i se'n refermi el rumb. Tots ens hi juguem molt. Només l'educació fa independents els pobles i cada persona. Només la ciència fa independents les nacions. De l'educació depenen, al capdavall, els ressorts que permeten desactivar les reaccions de violència i impedeixen l'agressió. «Ja que les guerres neixen a la ment dels homes —diu, com és ben sabut, l'acta constitucional de la UNESCO- és a la ment dels homes on han d'aixecar-se els baluards de la pau». D'aquesta edificació en depèn el futur de la humanitat. [...] Però no només la pau. L'economia depèn directament de la qualificació personal i de la capacitat investigadora i innovadora dels països. Els llocs de treball d'avui –i sobretot els que s'albiren– exigeixen una oferta educativa substancialment nova, diversificada, ajustable, intensiva, permanent i prospectiva. Els llocs de treball del futur –no els de demà, que són els únics que semblen preocupar els polítics de mires curtes– depenen de l'oferta educativa i de la formació científica que sapiguem oferir avui. [...] Si permetem que la UNESCO se'n vagi, finalment, a la deriva, és que ens haurem rendit en la voluntat de configurar un món més just, haurem permès que la humanitat vagi a la deriva, haurem abandonat l'única lluita en la qual hauríem de ser irreductibles: aquella en què està en joc la dignitat de l'home, la que ens allibera de les urpes de la ignorància.