Fer-te les ungles

“Com t’agraden, rodones o rectes?”, pregunta la dona. I la clienta, que no és una habitual de les botigues d’ungles, no sap què dir. Ha entrat per entrar, perquè tenia temps, per atzar, perquè s’ha barallat amb el marit per les notes del nen gran (no estan d’acord sobre què han de fer: si professor particular o no). No se les ha fet mai, les ungles. Ha preguntat si tenien hora i li han dit que sí, que justament una clienta havia anul·lat. I de cop s’ha trobat asseguda en un sofà còmode amb els canells en un reposamans al damunt d’una taula.

“Quin color t’agrada?”, ha preguntat la treballadora. I no ha sabut què dir. “Natural?”, ha barbotejat a la fi. “Vols el rosa núvia?”, ha fet l’altra. I ella, per no molestar, ha dit que sí. Llavors s’ha deixat anar i ha sentit el soroll, aquell ric-ric de la llima, que era tan agradable, i tota la litúrgia dels potets d’essències, trementines i cotó fluix. Quin plaer (pell de gallina des de l’ungla fins al colze) quan la dona llimava tan feliç de llimar. Quina estranya sensació de benestar, quines ganes de tancar els ulls.

Les altres treballadores no paraven de parlar amb les clientes respectives mentre també llimaven. Parlaven de notícies, petites, de la moda que hi havia, en ungles, per a l’estiu, de si la senyora Umbert ha anul·lat el massatge i que sempre fa igual. Ella somreia amb els ulls tancats, esborrifada, i pensava, sobretot, que no s’acabés, que no, que durés sempre aquell sorollet, aquella naturalitat, les veus alegres i dolces de les treballadores, i, sobretot, aquella vocació que s’endevinava que tenien totes. Com podia ser que els agradés tant allò que feien? Per a ella era, això, la màxima emoció. I en tot el dia, d’emoció, no n’hi hauria cap altra de comparable.