“Única fórmula per evitar una secessió”
“Antes una España roja que una España rota ”, va advertir José Calvo Sotelo (ministre d’Hisenda amb Primo de Rivera i líder dretà a la República, mort en un atemptat a Madrid just abans de l’esclat de la Guerra Civil: no falten estudis que estableixen una relació directa entre els dos fets). La dita ha estat repetida milers de vegades com una síntesi de la visió nacionalista de la dreta espanyola, que pot consentir governs d’esquerres a canvi que no posin en qüestió la unitat territorial d’Espanya. I això sembla que haurien pensat la gent indefensa del CNI (indefensa segons la ministra Robles), en espiar el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, i el seu entorn, per tal d’evitar que a la capital catalana hi hagués un batlle independentista, segons ha publicat aquest diumenge La Vanguardia. De fet, això és el que va acabar passant, cal suposar que amb el coneixement dels directament beneficiats per la maniobra (Ada Colau pels comuns i Jaume Collboni pel PSC), encara que per acabar de lligar la salsa calguessin els vots d’un bandarra de la política com l’ex primer ministre francès Manuel Valls.
Els nombrosos excessos verbals segons els quals l’independentisme era pitjor que ETA, pitjor que la dictadura de Franco i pitjor que qualsevol dels sangonosos episodis acumulats en la història d’Espanya -excessos verbals als quals hem assistit, a falta de res millor, armats més que res de distanciament irònic- es tornen literals davant de l’evidència dels mètodes utilitzats per l’estat espanyol per aturar-lo (per combatre’l, és l’expressió exacta). Per al nacionalisme espanyol, el separatisme -paraula que als països democràtics sol ser purament denotativa, però que a Espanya està plena de connotacions- no és una ideologia ni una postura política, sinó un crim, tipificat al Codi Penal com a delicte de secessió (no se’n van sortir d’aplicar-hi també el de rebel·lió, però no perquè en faltessin ganes). D’aquí que el magistrat del Tribunal Suprem que s’encarregava del control del CNI no dubtés a justificar les intervencions telefòniques (amb el programa Pegasus, amb el sabatòfon de Mortadel·lo o amb el que fes falta) perquè eren, segons ell, “l’única fórmula per evitar una secessió”, i així no va dubtar a amollar-ho davant de la comissió de secrets del Congrés de Diputats.
Una secessió és un mal major, davant del qual qualsevol resposta és lícita. Això sembla que ens costi d’entendre, però és el quid de la qüestió: el nacionalisme espanyol no veu contradicció ni problema entre intervenir els drets i les llibertats fonamentals de la ciutadania i declarar-se, al mateix temps, una democràcia no ja plena, sinó pleníssima. No, si és per evitar una secessió. L’empastifada és de tal magnitud que allò que queda en qüestió no és una legislatura ni un acord de govern, sinó la mateixa estructura institucional de l’estat espanyol, i -una vegada més- la credibilitat d’una justícia que no tan sols és parcial sinó que, davant d’una determinada ideologia, considera raonable ser-ho.
