Unió Europea: o integració o irrellevància
Una expressió habitual a la Grècia homèrica, emprada també per Plató (Cràtil 401 b), era “començar per Hèstia”, és a dir, en els afers públics cal sempre començar per les coses importants. Sembla una idea de sentit comú, però molt sovint resulta absent en els debats polítics actuals. Per exemple, en la manera superficial i estereotipada en què la majoria de partits parlen de la Unió Europea (UE) i del seu futur.
Avancem una conclusió: si no hi ha una profunda rectificació en els plantejaments i les accions polítiques, socioeconòmiques i culturals, la UE serà més una organització del passat que del futur. A escala internacional fa tres dècades que la UE s’està empetitint, tot coincidint amb els processos externs de globalització i d’ampliació interna. Això suposa una creixent davallada en la defensa dels seus propis objectius i valors, i una rèmora estructural de la qual encara no es capten bé les conseqüències per a les properes generacions.
Les dues grans guerres del segle XX van generar uns moments de canvi que sense les guerres probablement no s’haurien produït. Així, per exemple, la creació de les Nacions Unides o la proclamació de la Carta de Drets Humans serien avui impossibles d’establir. A escala europea, uns polítics visionaris i audaços van impulsar a la segona meitat dels anys cinquanta les bases del que després ha estat la UE. Un projecte ambiciós i d’èxit en les primeres dècades del seu desenvolupament. En destaquen tres fites: 1) La pau ha imperat entre els països membres; 2) Hi ha hagut estabilitat en matèria econòmica (mercat “comú”, primer, i “únic”, posteriorment), i 3) S'han racionalitzat polítiques transversals col·lectives en matèries socials, polítiques i culturals.
Dels sis estats fundadors l’organització ha evolucionat fins a tenir-ne 27 (després del Brexit britànic). Aquesta ampliació, tanmateix, no ha resultat neutra amb relació als objectius genèrics de l'organització. El primer vaixell, petit però dotat d’energia i projecció, s’ha transformat en un transatlàntic de difícil maniobrabilitat (que pot empitjorar amb la potser necessària però alhora perillosa ampliació de la Unió fins a 36 estats).
No és difícil constatar dèficits en la qualitat política i en la capacitat de lideratge dels patrons del vaixell en els darrers trenta anys. De fet, des de Jacques Delors no hi ha hagut cap altre dirigent a l’altura dels reptes de la renovació del projecte (cal recordar el fracàs del contradictòriament anomenat Tractat Constitucional). Avui el vaixell està bàsicament embarrancat, tant per la dependència europea en seguretat, energia i tecnologia, com per causes internes del seu propi combustible, les dinàmiques sovint contradictòries dels estats membre.
Si la UE manté les seves dimensions institucionals, procedimentals i pressupostàries actuals no té cap futur capdavanter. Seguirà instal·lada en la seva decadència relativa respecte als principals actors globals. No tindrà res a fer en la comparació amb la Xina, els EUA, l'Índia i els països emergents del sud global. Consolidarà el seu paper d’actor irrellevant. En el vers de Rimbaud “Par délicatesse, j’ai perdu ma vie”, caldria substituir-hi delicadesa per inoperància.
La fórmula per ser un actor rellevant al món és més integració. De fet, caldria una integració política total. És a dir, més i millor capacitat de decisió global en com a mínim cinc àmbits: seguretat, energia (inclosa la transició energètica), tecnologia, finances i telecomunicacions. La UE no pot sobreviure si no augmenta el seu pressupost (que oscil·la al voltant d’un ridícul 1% del seu PIB!), si no canvia els seus procediments burocràtics, si no adopta decisions evitant els drets de vet unilaterals d’un sol estat (emprats sovint per aconseguir objectius diferents dels dels temes que es discuteixen), i si no es legitima directament davant d’uns ciutadans europeus que encara perceben que només són ciutadans dels seus estats.
Cal evitar ser irrellevant. La lògica actual de la UE frena el seu desenvolupament com a entitat política de futur. La tensió decadència-renovació es constata des dels temps antics (Tucídides-Aristòtil a Atenes, Polibi-Cató a Roma). Més Europa vol dir més integració, més pressupost, més poder parlar amb una sola veu, més cohesió, més legitimació directa, menys burocràcia, menys lògica intergovernamental, menys drets de vet (regla de la unanimitat) i menys fragmentació dels membres del club.
La veritat és que no veig possible una evolució d’aquest caràcter amb l’organització actual de vint-i-set estats (o de trenta-sis). Potser és el moment de retornar a l’Europa de dues o de diverses velocitats per grups d’estats al voltant d’objectius de futur compartits. Europa no és res sense la defensa dels seus valors.
El previst augment de vot a organitzacions d’extrema dreta que no tenen res pràctic per oferir que no empitjori les coses és un seriós avís antieuropeista. El lema actual de Giorgia Meloni, primera ministra italiana, és “L’Italia cambia l’Europa”. I això ja ha començat a passar. Cal una reacció contundent de les forces europeistes que no es dissolgui de nou en mera retòrica. Una reacció ambiciosa que parteixi del “començar per Hèstia” per no defugir les coses importants. O més integració europea política i institucional o més dependència i més irrellevància global.
