Unions i desunions

Gairebé sempre el títol és el darrer que escric d’aquesta plana; però avui és el primer, i sé d’on l’he tret: 'Unions i desunions de fets moderns i antics' és el títol d’una plagueta que va publicar el glosador llucmajorer Antoni Garau Vidal, mestre Lleó. Enguany hem commemorat els dos-cents anys del seu naixement, i alguns dels seus versos s’incorporaren a la memòria popular mallorquina que recull el Cançoner del pare Ginard: “A Espanya hi ha un Lleó / antic i fort de barram / i som molts que l’engreixam / amb ses gotes de suor…”. Versos que sovint semblen descriure realitats prou més contemporànies: “Diners i dones mundanes / giren es to de sa llei…”. Ara em ve al cap Turmeda.

No es tracta d’escriure sobre aquest glosador, que bé ho mereixeria. És més aquella funció tan important de la literatura que hem llegit, tornar a la memòria quan ens ajuda a anomenar el món.

Ara m’adon que la cancellera Merkel, pot ser perquè gaudeix ja de la mica de privilegi de qui està a punt d’anar-se’n, ha parlat davant el Parlament europeu de la necessitat d’enfortir la Unió Europea, amb un exèrcit, un consell de seguretat i una política de fronteres comunitaris, just quan la veu “amenaçada per egoismes nacionals, i que ho ha fet precisament quan el Brexit sembla encaminar-se i mentre qüestions com la política migratòria corquen uns fonaments institucionals mai sobrats de fermesa… Però crec que la idea, del títol, obeeix més a propostes com la d’Otegi d’organitzar una candidatura o coalició estatal que comptaria amb els votants republicans de l’Espanya “central”, però es fonamentaria en les forces independentistes i perifèriques. O a les declaracions de Puigdemont oferint-se d’anar segon en una virtual llista europea encapçalada per Junqueras, una possibilitat que sembla que ERC ja ha rebutjat, tornant a posar en evidència que la desunió basada en la disputa del mercat electoral sembla que pesa més que el clam d’unitat de part, jo diria que important, de la societat catalana. Ja ho escrivia lúcidament Alzamora l’altre dia: sembla més possible ara mateix l’acord de facto de l’extrema dreta nacionalista espanyola. I sap greu. I preocupa.

En tot cas la proposta d’Otegi, que insistesc a considerar ben digna de ser tinguda en compte i sospesada, posa en relleu que les alternatives, els qüestionaments, del règim del 78 més potents, i més molests per a qui acostuma a molestar-se quan se sent qüestionat, els hem d’anar a trobar en aquest àmbit. I la virulència mediàtica, política i judicial dels temps recents diu alguna cosa sobre això.

No sé si més que res per una mena de paral·lelisme formal continuu associant, i relacion aquesta virtual duplicitat, com qui diu ultraespanyolisme concordant vs. necessitat d’articular unions alternatives, amb l’altra que planteja gent com el senador nord-americà Sanders o l’exministre grec Varufakis i el seu DIEM 25: la necessitat d’una unió, una mena de moviment o internacional progressista que s’oposi a l’expansió global de moviments demagògics que exploten les pors de la població i corquen l’esperit i l’abast, la qualitat n’hi ha qui en diu ara, de la democràcia. Amb motiu del premi Veu Lliure, que el PEN Català ha lliurat aquest divendres a Mallorca, en parlava amb el seu vicepresident a les Balears, l’excel·lent poeta Miquel Àngel Llauger: fa uns anys que els dossiers sobre atacs a la llibertat d’expressió, tant a nivell global com europeu i estatal, que durant un temps s’havien com a amagrit, tornen a engreixar.

Identificar el problema i assenyalar la necessitat d’unions per fer-los front només és una primera passa d’un procés que, diguem-ho així, és de témer que el vici progressista de perdre’s pels detalls o els interessos electorals curts de vista poden posar en perill; perquè la qüestió, a la llarga, passa per qui i quin i com li posam el cascavell a la guarda de lleons antics i forts de barram que tornen a rugir sense complexos, com si no haguéssim après res de la història sobre on ens poden abocar les situacions socials de por, motivada o provocada, i l’estranya propensió a donar per suposades solucions simplicíssimes a problemes complexos.