Les úniques quatre opcions d’Esquerra
Aragonés, no podent aprovar els pressupostos, va convocar eleccions anticipades. Esquerra va perdre bous i esquelles, el Govern i alguna cosa més. Les causes dels mals resultats ja han estat analitzades. Les conseqüències directes han estat l’adeu polític d’Aragonès i Marta Rovira, per responsabilitat i coherència, i un enrocament de Junqueras de difícil explicació. Ara venen les eleccions europees on el vot per ERC s’intueix que continuarà a la baixa. L’efecte Tomàs Molina serà un ventijol suau, a jutjar per la banalitat dels seus mítings convertits en un mem que no fa cap bé al partit. A pesar dels mals resultats, l’endemà de les votacions europees es constituirà el Parlament de Catalunya i Esquerra, amb els seus vint escons, tindrà la clau. No és un poder menor. Al contrari. En funció de quina de les quatre opcions triïn, amb valentia o amb el cor encongit, tindrem una Catalunya o una altra.
Opció 1. Esquerra entra a formar part d’un govern tripartit. No seria nou. Ja ho van fer amb Maragall o Montilla. Però en aquell moment es tractava de trencar amb més de vint anys de pujolisme. Ara, després del Procés, seria difícilment comprensible asseure’s en un executiu al costat d’Illa o d’Albiach, que no va aprovar els pressupostos en nom del Hard Rock i que, en el súmmum de la incoherència, s’empassaria aquest gripau. Si hi hagués tripartit d’esquerres (42+20+6), els 68 diputats els permetria fer i desfer durant tota una legislatura. Al Govern, Esquerra mantindria càrrecs i poder. Això sí, Junts, des de l’oposició, els diria el nom del porc -res de nou- i les xarxes socials posarien els republicans a parir. De botiflers, en amunt. En les democràcies de les línies vermelles, tot té un preu.
Opció 2. Esquerra vota a favor de la investidura de Salvador Illa, però es manté fora del Govern. Aquesta aposta posaria Catalunya en marxa, estalviant-li una segona volta electoral. Obligaria el PSC i els comuns a governar en minoria i, per tant, Esquerra podria jugar a la geometria variable per aprovar segons quines lleis o els faria veure la padrina en segons quines altres, com ara l’aprovació dels pressupostos. A canvi d’aquest vot favorable, el PSC els podria oferir la presidència del Parlament. Si passés res d’això, Junts els diria el nom del porc des de l’oposició i, de nou, Twitter posaria els republicans a parir. Allò de les trenta monedes de plata de Rufián, quedaria curt al costat del que vindria.
Opció 3. Esquerra s’absté en la investidura d’Illa en segona volta. En aquest cas, caldria que uns altres partits, de qui Illa ha dit que no vol els vots, també s’abstinguessin per tenir un president del PSC. En aquesta sortida, ERC perdria la seva força decisiva. Tret que, esclar, es donés un escenari altament improbable: que, a canvi de ves a saber quina promesa socialista feta des de Madrid, s’aconseguís que tant Junts com ERC s’abstinguessin en segona volta i aleshores sí que Illa aconseguiria més sí que no a la votació d’investidura. Aquesta opció, que impediria que entre els dos grans partits independentistes es dediquessin retrets els uns als altres fins a la fi del món, a hores d’ara sembla utòpica. Tan sols s’hi podria arribar, d’entrada, si en la composició de la mesa del Parlament s’assegurés que Anna Erra, de Junts, en pogués continuar sent la presidenta.
Opció 4. Esquerra vota que no a la investidura d’Illa o de Puigdemont i cal repetir eleccions. Aquest és un escenari possible que no s’ha de menystenir. Això sí, aquestes noves eleccions es convertirien en un duel Illa-Puigdemont on ERC, ja sense Aragonès de cap de llista i amb un candidat per determinar a correcuita, sembla que hi tindria molt més a perdre que a guanyar.
