La unitat, segons com l’entenguis

Era setembre de 2013 que l’expresident Cristòfol Soler observava des de l’ARABalears: “Bauzà contra la llengua ha unit com mai el país”. Això era just abans de constatar-ho amb la més gran de les mobilitzacions ciutadanes que hi ha hagut mai a les Balears, i un any i mig abans que els populars passassin, aquí, de presidir un govern amb majoria absoluta a seure al banc de l’oposició.

A Espanya, ara, es pot dir que l’extrema dreta també ha unit com mai territoris, ideologies i formacions polítiques ben diferents. No deixa de ser curiós que aquells que tenen com a obsessió superlativa la unitat d’Espanya, ara bramin contra la idea que de la unió de forces al Congrés sorgeixi el govern d’Espanya. Ja, per a l’extrema dreta i també per a la dreta, unitat ve d’únic, no admet l’aliança ni la suma de la diversitat. Els pròxims quatre anys –si els acords de governabilitat no es trenquen– poden ser l’oportunitat per al respecte i la consideració de les diferències, que d’això va la democràcia.

Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, les Illes Balears han demostrat reiteradament que unir-se des de la diferència és una opció de govern. Les dues legislatures amb Francesc Antich al capdavant –amenaçades i tacades, però per la corrupció d’UM–, i les dues que ha presidit Francina Armengol en són la constatació. També podríem posar com a exemple els consells i els ajuntaments. Al Congrés espanyol ara hi ha dues persones de les Illes: la presidenta de la Cambra i el diputat Vicenç Vidal que integra MÉS dins Sumar, que han defensat i experimentat un exercici: el de pactar, bàsic per unir-se. La unitat, segons com l’entenguis, és tota una altra cosa.