Urbanistes de viatge: Copenhaguen
Els que ens dediquem al disseny de la cosa urbana (hi incloc els arquitectes, urbanistes, treballadors municipals, enginyers civils, etc.) no desconnectem del tot a les vacances, perquè viatjar o canviar de ciutat és una oportunitat per aprendre i contrastar tot allò que hem estat imaginant i dibuixant durant l’any. Suposo que els metges poden informar-se sobre les novetats tecnològiques en un congrés, i que els jutges poden llegir novetats legislatives d’altres països si dominen els idiomes estrangers. Però els arquitectes hem de caminar els llocs, perquè l’única manera de comprovar l’efecte de la llum sobre els espais, i com això incideix en el benestar dels residents, és posar-se físicament a prop de les façanes i a les cantonades de les places. Són coneguts els viatges de personatges com Cerdà, Gaudí, Sert, Bohigas... Tornaven dels viatges carregats d’idees i proporcions noves que han determinat edificis i barris sencers.
Els meus amics, quan viatgen, acostumen a saber llocs increïbles per a criatures, botigues curioses i els llocs on es menja bé. Sempre em faciliten llistats de llocs imprescindibles, i no els puc correspondre mai, perquè jo només col·lecciono combinacions inèdites de llum i espais, rehabilitacions audaces i grans transformacions.
Aquest estiu m’he endut les nenes a Copenhaguen, que és una ciutat que s’ha hagut de fer amable, malgrat l’hostilitat d’un clima fred i humit, molt marcat pels vents i les pluges. Quan el clima no és benigne no és fàcil fer que la gent tingui ganes de sortir al carrer. Copenhaguen és una ciutat de 600.000 habitants (un terç de Barcelona, dues vegades l’Hospitalet, cinc vegades Girona), amb una densitat fantàstica: els edificis són llargs i estrets (uns 8 metres de fondària), i amb quatre plantes de pisos, per sobre la planta baixa. Això fa que els apartaments siguin passants (tenen finestres al carrer del davant i al del darrere) i només hi hagi dos pisos a cada replà de l’escala, cosa que dona condicions de veïnatge molt familiars. Gairebé no hi ha soterranis; com que els blocs estan molt separats entre ells, els cotxes aparquen al carrer i les bicicletes als interiors d’illa. I les voreres són tan grans per als vianants com per a les bicicletes. Les meves filles estan encantades perquè hem llogat una bicicleta familiar i van arraulides al carretó mentre jo pedalo a totes hores. Estic fent més esport que a les Olimpíades, però això em permet endur-me-les als meus racons estrambòtics només aptes per als assidus a la cosa urbana.
Una cosa meravellosa de Copenhaguen són les seves finestres quadrades. A París les finestres són rectangles verticals i tenen porticons blancs, però aquí són molt quadrades. Com que no hi fa sol no tenen mai porticons, i des del carrer s’hi veuen coses precioses que els habitants col·loquen en senyal d’urbanitat: les posen allà perquè en gaudeixi tothom. A la majoria de finestres hi ha espelmes, gerros, escultures, llums de taula o flors. Són objectes molt acolorits, i que de nit fan llums molt tènues, que conviden a pensar que a dins hi ha un espai càlid, en el sentit familiar (ja sabeu que les unitats familiars daneses són molt més diverses des de fa dècades).
I després hi ha l’amabilitat del front marítim. Visitem la platja d’Amager amb la família d’un urbanista destacat, Jeff Risom, de Gehl Architects. I em duen, en un dia ventós i molt fred, a una illa de sorra i herba des d’on les criatures s’entretenen veient els que practiquen caiac, pàdel surf, vela, natació i atletisme, i tota mena d’humans passejant gossos l’últim diumenge abans de la tornada a l’escola (aquí el conseller d’Educació ho tindria un pèl més fàcil per avançar el curs escolar: reprenen l’escola el 8 d’agost). És una vida social intensa, malgrat el dia gèlid, que ocorre sense consumir (no hi ha botigues) i a l’aire lliure. L’illa és un artifici, la van fer movent sorra d’un lloc a un altre, per guanyar ribes i multiplicar els espais de vora, i en només deu anys s’ha revaloritzat tota la perifèria, que ara és plena de cases, escoles i parcs urbans molt grans. De fet, la ciutat va declarar fa uns anys que tot l’espai marítim havia de ser obert als banyistes, i arreu hi ha plataformes i piscines que suren als molls, que estan sempre plenes de nedadors valents. Li pregunto al Jeff, mirant els molins eòlics, com s’ho han fet per aconseguir que el 30% de l’energia urbana sigui renovable, malgrat l’impacte paisatgístic dels molins a sobre el mar. I, sorneguer, em respon amb una veritat encisadora: els danesos són molt crítics, però també pragmàtics. Organització col·lectiva eficaç, quina enveja.