D’Oriol Bohigas (Barcelona, 1925-2021) a Serra d’Or (VII-1964). Tal dia com avui de l’any 1858 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que l’arquitecte Antoni Rovira i Trias havia guanyat el concurs de projectes per eixamplar la ciutat. Dos anys després el pla de l’enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer, tot i no haver participat en el concurs, va ser el triat per desplegar aquella ambiciosa reforma urbanística. Un segle després, Oriol Bohigas, l’arquitecte amb la voluntat més social i política de la seva generació, va publicar aquest article revulsiu on a partir de Barcelona traspua una concepció pancatalana del territori nacional.
Segurament el problema urbanístic més greu que cal plantejar-nos amb urgència és el de la revisió del Pla General de Barcelona. Ho hem dit sovint i, malauradament, ho hem de repetir encara, perquè ens sembla que continuem sense posar-hi remei. Aquesta situació pot explicar-se per l’absència d’uns eficaços instruments administratius i urbanístics, perquè la consciència del problema, en canvi, s’ha fet palesa en tots els tècnics que directament o indirectament intervenen a dirigir l’evolució aclaparadora de la ciutat. Efectivament: als últims temps hem vist aparèixer plans fraccionaris de força envergadura: uns produïts pels enginyers d’Obres Públiques, altres pels serveis ferroviaris, altres pels tècnics municipals, altres pels regidors del port, altres pels urbanistes provincials, i alguns fins i tot per diverses iniciatives privades. Però, sempre, sense correlació, gairebé sense un intent de coordinar-ho en un pla coherent. ¿Què se n’ha fet del túnel del Tibidabo? Què passarà amb el pla d’enllaços per carretera d’O.P.? És certa la intenció de crear un nou nucli d’activitats terciàries més enllà del Llobregat? Quin paper d’expansió correspon al Vallès i al Maresme? Què passa amb el pla de l’illa Pelai-Vergara? Sembla que manca un organisme coordinador i executiu. La Comissió d’Urbanisme, que té una tan ferma eficàcia en els problemes de pura tramitació i que podria també fer aquest paper coordinador, no té la necessària intenció executiva, potser perquè estatutàriament no li correspon, o potser perquè s’entrebanca amb unes estructures ja establertes que no li permeten de prendre les regnes. És possible que una d’aquestes estructures correspongui a l’excessiu centralisme de l’Ajuntament de Barcelona i, conseqüentment, a un cert centralisme dels nostres tècnics municipals. És evident que l’expansió de la ciutat cal pensar-la en una esfera molt més àmplia que no la dels límits del mateix municipi. Sempre hem defensat el criteri que no podem estrangular el creixement de Barcelona, perquè això comportaria l’estrangulament d’una evolució econòmica i cultural difícil de compensar en altres zones del territori català. Però quan parlem de Barcelona imaginem sempre un complex urbà més enllà de les actuals fronteres, constituint una unitat ciutat-regió. Aquest complex pot ésser ordenat d’una manera molt diferent, si mirem la ciutat des de dins cap enfora, o des de fora cap endins. El nou pla “intercomunale” de Milà, ara en període de redacció, és un exemple del segon tipus de visió, és a dir, el que va de la regió a la ciutat. El pla de Barcelona necessita un tipus semblant de visió. Li convindria prèviament tot un pla de Catalunya o, almenys del Principat [...] Com que els plans són obra, sobretot, dels tècnics o dels administradors del municipi barceloní, tots pateixen de centralisme, som si el creixement de la ciutat fos purament un espectacle d’onades concèntriques per a albirar des del balcó de la plaça de Sant Jaume. [...]