28/08/2024

Una urgència de govern de la qual no parla ningú

Amb el nou govern de la Generalitat s’inicia un nou cicle polític a Catalunya. Com era inevitable, aquestes primeres setmanes s’ha parlat molt dels nomenaments de consellers i alguns altres alts càrrecs i dels compromisos assumits en l’acord d’investidura entre PSC, ERC i Comuns, com el nou model de finançament singular o el traspàs de Rodalies. També s’han conegut ja algunes prioritats de govern, com un molt necessari impuls a la llei de barris, el reforç de determinades polítiques públiques o una importantíssima i urgent reforma de l’administració catalana. Tot això són bones notícies. Però hi ha un àmbit del qual ningú parla i que, en canvi, és crucial per a Catalunya: el govern Illa hauria d’impulsar un veritable projecte de regeneració democràtica catalana. Aquí explico per què és necessari i quines haurien de ser, en opinió meva, les seves claus.

Comencem pels dèficits legals que cal redreçar. Recordem, en primer lloc, que Catalunya és l'única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia i que, per tant, es regeix de forma supletòria per la Loreg, la llei electoral espanyola. El Parlament de Catalunya ha estat incapaç en 45 anys d’història recent de legislar un règim electoral propi, tot i que en té les competències i, de fet, el mandat per fer-ho, atribuïdes per l’Estatut d’Autonomia (tant el de l’any 1979, com el de 2006). En una comunitat amb una voluntat ferma d’autogovern com la nostra, aquesta anomalia no resulta comprensible. És, de fet, una vergonya democràtica.

Cargando
No hay anuncios

És cert que hi ha hagut diversos intents d’elaborar una llei electoral, però també que tots ells han fracassat per la impossibilitat d’arribar a un acord polític ampli i transversal. Els partits polítics catalans no han sabut transcendir els seus interessos electorals de curt termini i han abordat aquesta qüestió crucial per a la democràcia catalana sempre amb la calculadora electoral a la mà.

Cargando
No hay anuncios

Que els partits polítics no tinguin més visió de país i de llarga durada no és exclusiu dels partits catalans (tot i que això no ha impedit que totes les altres comunitats hagin aconseguit adoptar la seva pròpia legislació). De fet, a tots els sistemes democràtics del món es produeix aquest xoc d’interessos i incentius creuats entre partits que dificulta els acords en una qüestió políticament tan sensible com aquesta. És per això que han desenvolupat diverses estratègies per superar aquest escull. En molts països s’ha decidit deixar això en comitès d’experts, amb un compromís previ dels partits d’acceptar allò que els comitès proposin de manera consensuada. Aquí ja es va intentar amb els Governs tripartits entre 2003 i 2007 i va acabar en fracàs. En altres països s’ha superat l’obstacle dels partits a través d’iniciatives ciutadanes. També a Catalunya es va intentar aquesta via l’any 2010, tot i que la iniciativa va estar congelada més de quatre anys fins que els partits van acceptar tramitar-la. I en qualsevol cas va acabar també fracassant.

Potser ens caldria impulsar una solució imaginativa, com la que va posar en marxa la província de la Colúmbia Britànica al Canadà l’any 2004. Consistia a crear la primera assemblea ciutadana de la història, una eina ara de moda i que ha proliferat a totes les democràcies, mitjançant la qual un conjunt de ciutadans escollits per sorteig seguint certes regles d’estratificació per assegurar la millor representació descriptiva possible, i degudament instruïts per un conjunt d’experts, deliberen durant uns quants dies per consensuar un text amb una proposta sobre un tema de política pública, en aquest cas sobre un model de llei electoral, que és després sotmès a referèndum. Si el que es vol és trobar un règim electoral que promogui un debat públic de qualitat i que compti amb el màxim suport popular, com seria desitjable en una democràcia avançada, aquesta és una via òptima.

Cargando
No hay anuncios

Però tenim una segona anomalia legal incomprensible. Catalunya és també l'única comunitat autònoma d’Espanya que no té una llei de participació ciutadana pròpia. És cert que tenim diverses lleis que regulen alguns instruments de participació, com la ILP o les consultes populars no referendàries, però són disperses, generen contradiccions i deixen molts aspectes sense regular. La Generalitat treballa des de fa anys en un esborrany de llei de participació, des que es van iniciar els estudis previs quan Ismael Peña López era director general, i ha estat en el mandat anterior, sota la direcció de Jaume López, que s’ha pogut consensuar de manera participativa i amb col·laboració d’experts, un esborrany d’avantprojecte de llei que la convocatòria d’eleccions anticipades no va permetre introduir al tràmit parlamentari. El text és bo i no hauria de suscitar controvèrsies partidistes. Esperem que el nou Govern l’impulsi definitivament.

Cargando
No hay anuncios

En qualsevol cas, aquestes dues importants iniciatives legislatives, tot i ser necessàries, no són suficients per garantir una veritable regeneració democràtica a Catalunya. Calen mesures valentes en l’àmbit educatiu; cal aprofundir en els principis de govern obert i transformar les nostres institucions polítiques –començant pel Parlament– per adequar-les al nou context tecnològic en què vivim –molt especialment en l’ús de la intel·ligència artificial, que pot ser una eina fonamental en l’evolució de la democràcia–; cal compromís institucional per obrir l’administració al control i la participació ciutadanes en tots els seus nivells, amb suport especial a l’àmbit municipal; calen accions decidides per millorar la qualitat de la deliberació pública del país i assegurar un ecosistema independent de mitjans de comunicació; calen mesures de suport a les iniciatives ciutadanes i els moviments socials perquè trobin les seves pròpies formes d’expressió i participació. Ens cal tot això i encara més en un veritable pla integral de regeneració democràtica, que espero que el nou Govern adopti com una de les seves prioritats de mandat.