La urgència de negociar un alto el foc a Ucraïna i Gaza
Cada dia augmenten les veus que estan demanant obrir una negociació a la guerra d'Ucraïna, encara que sigui al preu de cedir part del territori, i així acabar amb el conflicte armat. A Gaza ja s'està negociant un alto el foc i l'alliberament d'ostatges, encara que en aquest cas, com que es tracta d'una guerra tan asimètrica, no es podrà parlar pròpiament de negociar la pau. La destrucció ha estat massa gran.
Tot plegat ens convida a fer-nos algunes preguntes. Les guerres, són inevitables? Com es poden acabar? Quines són les tendències avui dia? Quin paper hi juguen les negociacions i com han de ser? Quantes guerres acaben amb un acord de pau? En quines condicions els processos de pau són factibles? Vivim en una època d'incerteses, amb les guerres com les esmentades o la del Sudan, per posar tres exemples de les més desastroses, en les quals els lideratges dels que encoratgen, planifiquen i defensen les guerres, sumat al fet que mai no s'havia produït un augment tan gegantí de les despeses militars i el comerç d'armes, estan naturalitzant les guerres com a mètode per satisfer greuges, poders o interessos, prescindint de les conseqüències d'aquesta elecció, amb centenars de milers de víctimes mortals, destrucció de les infraestructures bàsiques, setge, desplaçaments massius i una infinitat d'inhumanitats, on la vida ha perdut el valor i no es respecta els civils innocents.
El nombre de morts en els conflictes armats que han passat des del 1990, uns 3,7 milions de persones (800.000 a Ruanda), segueix una tendència a l'alça els últims anys del segle XXI, on també augmenten els conflictes que acaben amb la derrota d'una de les parts, cosa que implica odis i recels. Des de començament de segle han mort més d'un milió de persones en els conflictes armats. Aquestes xifres, però, no han d'amagar altres dades importants i esperançadores, com que gairebé la meitat de les guerres d'aquests darrers 35 anys han acabat amb un acord de pau, i només el 15% mitjançant la victòria militar d'una de les parts. Això concedeix un valor enorme a les negociacions que ho han fet possible, així com l'enorme quantitat de països, organismes internacionals o regionals i centres especialitzats, gairebé cent, que han participat en diversos dels rols que té un procés de mediació. Excepte en els casos de gihadisme, la resta de conflictes armats han tingut mediacions, amb més o menys èxit, ja que normalment es requereixen diversos intents fins a aconseguir la pau. Significativament, els processos de pau han tingut entre 3 i 6 mediacions, mentre que les guerres en actiu en aquests moments no arribaven a dos, mostra de la dificultat actual per entrar en unes negociacions. La creença que es pot guanyar militarment una guerra està a l'ordre del dia. La història, però, ens mostra amb dades que és la pitjor opció.
Qualsevol negociació, sigui quina sigui la seva condició i context, parteix del supòsit que les parts estan plenament convençudes que ha arribat el moment de seure i buscar una sortida satisfactòria al conflicte que els separa. Poden arribar a aquesta conclusió per ells mateixos i mitjançant pressions externes. Per aconseguir-ho, habitualment es busca l'ajuda d'una tercera part que actuï com a mediadora. La mediació és un procés en què intervenen diversos actors complint rols diferents i complementaris. No oblidem finalment que la guerra és un fenomen social, i la negociació també ho és. No coneixem cap altra opció per acabar les guerres que no sigui mitjançant un diàleg i una negociació entre les parts enfrontades. Els que s'hi oposen són responsables de les conseqüències de la perduració de les guerres. Tenim l'experiència i els coneixements per acabar mitjançant negociacions. Ucraïna i Gaza ho necessiten.
