Urgències tecnològiques a la UE
Fa ara uns dies, el conseller Joaquim Nadal deia en unes declaracions: “Som un país de primer nivell en ciència bàsica, però no en innovació” Coincideixo molt amb ell, i crec que aquesta realitat té més conseqüències del que molts pensen. El 26 de gener vaig publicar en aquestes pàgines l'article “Com rellançar Europa al món”, que seguia al del dia 13, titulat “La UE, residual al món?”. Són el reflex d’una preocupació sobre el futur de la UE, preocupació que sento, llegeixo i veig al meu voltant. Vaig anunciar la voluntat de seguir amb el tema assenyalant aspectes concrets. Ho faig parlant de casa nostra i del conjunt d’Europa, agafant com a primer tema el paper que hi jugaran la recerca, la tecnologia i la innovació.
1. Les claus del paper global. Crec que no som prou conscients que el paper que poden jugar en el món diferents estats o grups d’estats no depèn només, ni sobretot, del seu nombre d’habitants, de l’extensió del seu territori o de la seva riquesa en recursos naturals, sinó també de la seva capacitat de generar coneixements i convertir-los en eines tecnològiques que permetin alhora augmentar el benestar dels seus ciutadans i la competitivitat de les seves empreses en el mercat mundial. El recent creixement del paper de la Xina en relació als EUA no es deu al fet que siguin molts més i tinguin bastantes reserves de recursos naturals, sinó que estan aconseguint posar-se al nivell dels nord-americans en temes de recerca i d’innovació tecnològica, gràcies a decisions polítiques d’impuls d’aquestes activitats. Una cosa menys important, però similar, està començant a passar amb l'Índia.
2. La situació d’Europa. Simplificant, es pot descriure així: El nombre d’habitants està molt lluny de la Xina i de l'Índia, però és superior al dels EUA; la seva extensió territorial és petita, i sobretot molt escassa en recursos naturals, tant alimentaris com minerals o energètics. Ha viscut i prosperat durant els darrers segles comprant, o explotant en molts casos, els recursos d’altres territoris i utilitzant-los per ser un centre d’innovació tecnològica. Ara s’ha quedat endarrerida respecte als nous líders. Té també dificultats noves degut a la demografia, amb un desequilibri entre defuncions i naixements, i amb problemes relacionats tant amb la immigració com amb l’emigració.
La possibilitat de recuperar un paper global com el que Europa va tenir els segles passats només pot venir d’unes actuacions decisives amb tres objectius: impulsar les activitats de recerca i d'innovació tecnològica; reorientar la demografia buscant la inclusió, l'equitat i la qualitat, i accelerar el procés d’unitat econòmica i política de tots o de la gran majoria dels estats, amb la construcció d’un organisme de caràcter federal que, conservant la pluralitat nacional, permeti l'actuació conjunta molt més del que permet l’actual UE. Comento avui el primer dels tres objectius.
3. Lideratge tecnològic. El març del 2000, reunit a Lisboa, el Consell Europeu, format per tots els caps de govern de la Unió, va prendre un acord memorable: establir com a objectiu "convertir la UE en la més competitiva i dinàmica economia mundial basada en el coneixement, posant les polítiques de recerca i de desenvolupament tecnològic al centre de l’acció política”. El juliol del mateix any, l’informe d’un comitè independent d’experts que em va tocar presidir va dir-los que aquest objectiu exigiria, entre d'altres, dues mesures: "Que s’evitessin duplicacions en els esforços dins de cadascun dels estats membres", però sobretot que "en els següents 10 anys la suma de la despesa pública i privada en I+D havia de créixer fins a representar més del 3% del PIB”. Els mesos següents es va anar confeccionant un programa al respecte que es va batejar com a "Agenda de Lisboa", i aquest 3% es va convertir gairebé en un mite.
Mirant ara una mica enrere, i fixant-nos en Europa i especialment en Espanya, val la pena contemplar dues realitats. La primera és que s’ha fet públic que, del 2015 al 2022, el coeficient de la despesa europea de R+D respecte del seu PIB ha representat només la meitat de la que tenen els Estats Units i, per tant, l’objectiu decidit a Lisboa ha fracassat. I la segona, amb especial importància per a Espanya i Catalunya, és que cal entendre que l’increment dels coneixements i els desenvolupaments tecnològics, sent important en si mateix, només contribueix al progrés si són utilitzats i convertits en eines de cara al benestar de les persones i la competitivitat de les empreses. No només cal fer créixer l’R+D, sinó que cal augmentar l’R+D+I aplicant els resultats de la recerca a fer innovació en molts sentits, tant de tipus industrial com de millora de serveis personals. A Catalunya una part gran de la recerca i desenvolupament fet a les universitats o als centres de recerca no es transfereix a les empreses. Això s’ha de corregir augmentant les transferències, augmentant la recerca privada i promovent l’acció publicoprivada en aquesta àrea.