Les urnes són les noves trinxeres
La imatge del president dels Estats Units d'Amèrica retirant la paraula de males maneres al corresponsal de la CNN a la Casa Blanca ja no ens afecta. Tampoc no ens immuten els resultats de l'extrema dreta als estats alemanys o en algun país centreeuropeu que fins fa trenta anys era comunista. Hem normalitzat d'una manera preocupant que opcions polítiques que van en contra de les llibertats conquerides al llarg de més de dos-cents anys siguin presents a les cambres i als governs de les democràcies representatives. Uns moviments xenòfobs que són impulsats per la por d'una població occidental de perdre uns privilegis que ha estat incapaç de compartir amb la resta del món. Només ens ha escandalitzat, i just una mica, que un candidat com Jair Bolsonaro presideixi el Brasil. El mateix país en el qual Stefan Zweig i la seva esposa se suïcidaren el febrer de 1942 convençuts que la barbàrie nazi, feixista i militarista acabaria dominant el món. La mundialització ha fet que els fantasmes ja no recorrin només Europa sinó el globus sencer.
La normalització i l'empara dels moviments polítics que actuen en contra de les llibertats i la convivència també ha servit per donar ales a algunes expressions violentes que cerquen justificar les seves accions dins un clima de pensament que creuen favorable als seus postulats. Aquesta mateixa setmana hem sabut com s'han desarticulat sengles intents de magnicidi a França, contra Emmanule Macron, i a Espanya, contra Pedro Sánchez.
El mateix procés de rebaixa dels estàndards democràtics i de pluralitat política s'ha donat també a l'Estat espanyol amb una hàbil estratègia de deshumanització de l'independentisme català al qual sembla justificat aparrussar al crit d'"a por ellos” i tancar a la presó o obligar a fugir a l'exili els principals dirigents amb una instrucció judicial agafada amb pinces.
Davant un panorama tan desolador podem estar temptats de caure en l'autocomplaença del tanmateix. Just aquí vull recordar un episodi esdevingut els darrers anys de la meva carrera d'estudiant. Després d'haver tractat la qüestió de la pobresa al món, una companya prengué la paraula per demanar compungida què podia fer una ciutadana del carrer per revertir aquesta situació. La resposta que va rebre d'alguns companys va ser clara: votar partits que facin polítiques actives per canviar la realitat.
Malgrat el desencís amb la política, malgrat la crisi de representativitat dels parlaments i dels partits, malgrat la corrupció, malgrat tots els malgrats, el vot d'una opció política que defensi les llibertats, els drets i un sistema de convivència basat en la justícia social que ha costat més de dos-cents anys de lluita és la millor manera de combatre els moviments d'extrema dreta.
Fa poques setmanes, el fotoperiodista Jordi Borràs assegurava en una entrevista en aquest mateix diari que “el dic de contenció de l’extrema dreta és l’esquerra, no el centredreta. I quan l’esquerra falla, ells agafen força”.
La lliçó de Borràs és clara. Per tal que l'esquerra pugui esdevenir la força que planti cara a l'extrema dreta ha d'haver fet abans els deures. No n'hi ha prou de presentar-se amb un programa electoral de feina feta sinó que és imprescindible convèncer la majoria de la població que un govern de les diferents forces del progressisme és l'únic que pot garantir el manteniment dels drets, les llibertats i la justícia social a què fèiem referència més amunt.
Això vol dir, parafrasejant cert primer ministre britànic, combatre ideològicament al parlament, combatre als mitjans de comunicació, combatre als llocs de feina, combatre als cafès, combatre a les associacions, etc. Només el resultat d'aquesta lluita ideològica podrà transformar-se en la trinxera en què han de convertir-se les urnes contra les opcions polítiques autoritàries que recorren el món.
En aquesta dicotomia entre progrés i reacció no s'hi valen escrúpols benpensants a l'hora d'anar a les urnes. La indiferència d'aquells que prefereixen una suposada puresa moral en lloc d'enfangar-se en el joc polític els retratarà davant aquells que han pres partit. Uns hauran construït maó a maó el dic de contenció polític per aturar l'extrema dreta i els altres s'ho hauran mirat cofois per Twitter.
