L’OBSERVADORA

“Que us bombin”

“Que us bombin”
17/06/2023
4 min

El “Que us bombin a tots” de Xavier Trias és la versió segle XXI de l’“Estic fins als collons de tots nosaltres” que va pronunciar el primer ministre liberal Estanislau Figueres al segle XIX al Congrés abans d’agafar un tren cap a París i no tornar mai més.

Els esdeveniments polítics d'aquest dissabte a Barcelona i Ripoll passaran als annals de les pitjors pàgines de la política catalana. Després que els comuns diguessin dijous passat que Ada Colau es presentaria i es votaria a ella mateixa i que no participarien en una operació amb el PP per descavalcar Xavier Trias, les coses van canviar poc abans de la investidura.

Sense explicacions convincents, mirant a terra i esquivant-se les mirades als ulls els uns als altres, el PP i els comuns van votar el candidat del PSC, Jaume Collboni.

L’espectacle és dels que creen afició a l’antipolítica. És evident que aquesta és una democràcia representativa, però també ho és que Barcelona s’ha utilitzat com un peó d’un tauler de joc més gran. Si els comuns han donat suport a Collboni “sense cap pacte amb cap formació política”, no fan més que confirmar que les polítiques concretes, la gestió i el govern són el que menys importa. Si hi ha un pacte, s’ha fet a Madrid i els ciutadans el desconeixen.

Barcelona serveix també avui per blanquejar el PP de Feijóo després de convertir un torero de Vox en vicepresident del País Valencià. El PP es modera i un cop més es posa en evidència que “Vale más roja que rota ”.

Aquest dissabte al Saló de Cent hi havia diverses concepcions de què és la política. En paraules d’Ernest Maragall: “Aquest ple no té res a veure amb Barcelona”, sinó amb una demostració “de poder fred, descarnat, explícit”. Una versió crua de cinisme polític ha portat els comuns a votar amb el PP un alcalde socialista sense haver ni tan sols dissimulat amb un pacte polític per a la gestió de la ciutat, i dient el contrari fins poques hores abans.

El pacte per Barcelona no s’ha cuinat a la ciutat, això és evident. El PSOE treu el cap en una gran ciutat quan les coses van més que mal dades, reforça la seva relació amb Sumar, el PP blanqueja les desenes de pactes amb la ultradreta i es barra el pas a un alcalde sobiranista per tercer cop consecutiu. Valls és avui Sirera i Colau és Collboni.

El resultat de l’espectacle potser surt bé. Potser Collboni serà un gran alcalde, però els comuns, el PSC i el PP han jugat amb foc. Alimenten el descrèdit de la política i la sensació de farsa. Que no es preguntin després per què puja l’abstenció i el vot de protesta.

L’ou de la serp

L’ou de la serp es cova aquests dies en diversos municipis i governs autonòmics. Es pot observar com l’alimenten els silencis, la covardia o la indiferència, i també la por a tots aquells que són diferents i que –oh, casualitat!– acostumen a ser pobres.

Sílvia Orriols n’és l’exemple nostrat i ha arribat a l’alcaldia de Ripoll amb idees islamòfobes i la defensa de la independència. Però una independència contraposada a les idees republicanes. Les de veritat, les originals i afrancesades, les que amb totes les evidentíssimes dificultats i contradiccions continuen defensant la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Orriols, en canvi, defensa una idea de la independència basada en l’exclusió i l’essencialisme, que en cas d’imposar-se seria una desgràcia per a tots aquells que volen un país obert i democràtic que abraci el progrés social.

La piròmana

Orriols té avui 6 dels 17 regidors del consistori i tot indica que la gestió al municipi tendirà al bloqueig, excepte en el cas que la posició de JxCat sigui l’avançada d’acords puntuals amb l’alcaldessa.

Ripoll és una ciutat ferida que ha comprat les idees de la por a la immigració i la mentida de la substitució. El que ha passat és responsabilitat també del simplisme i el quedar bé. Najat El Hachmi ho ha explicat millor que ningú al seu article publicat a l’ARA “Del 17-A al 28-M: de la islamofília a la islamofòbia”. Després dels atemptats, per evitar la xenofòbia es va esquivar l’anàlisi adulta i tampoc no es va afavorir el debat dins de l’islam, ni es va donar suport suficient a les veus internes, veus coneixedores que denuncien i lluiten contra l’islamisme i el fanatisme, que com una piconadora passa per damunt de drets que la nostra societat ha guanyat a pols. Orriols ha guanyat gràcies a la incapacitat dels seus contrincants de posar-se d’acord en imposar un marc de treball dins dels mínims democràtics. No han sigut només incapaços de pactar un mínim programa de govern conjunt, sinó que JxCat ha flirtejat amb l’ambigüitat. L’executiva de Junts diu que “no comparteix” la decisió dels seus regidors, però s’haurà d’esforçar una mica més si vol distanciar-se clarament de la ultradreta per més independentisme que comparteixin.

L’ou de la serp es cova des de fa anys també a Badalona per manca de debat valent, de talent polític i per deixadesa de la gestió. Els badalonins han fet una crida perquè s’atenguin les cicatrius d’una ciutat que coneix bé la segregació i la misèria.

El ressentiment és avui un fort actiu polític a Espanya. La dreta i l’extrema dreta passegen una victòria convertida en trompetes de reconquesta.

stats