Ustrell ens planta la llufa
Dimarts al migdia el programa Planta baixa de TV3 donava una exclusiva a la seva audiència. Anunciava que la sèrie Plats bruts tindria una seqüela en castellà: Trapos sucios. Per presentar-ho, Ricard Ustrell tenia al plató el director del nou projecte per a Atresmedia, Àngel Llàcer. En aquesta nova etapa, Llàcer, a banda de dirigir la sèrie, també interpretaria en Lopes. L’actor David Verdaguer faria de David, el personatge que vint anys enrere interpretava Joel Joan. Van donar tants detalls de com seria la continuació de Plats bruts dues dècades després i en versió espanyola que, per inèrcia, queies de quatre potes en aquella història delirant si no tenies present que estàvem a 28 de desembre, Dia dels Innocents. Llàcer va explicar com havia sorgit el projecte i com l’havia tirat endavant després d’unes quantes reunions i negociacions. Com que va construir el relat alternant la propera creació del nou Trapos sucios amb els altres projectes professionals que està duent a terme, la història agafava consistència. Per donar-li versemblança, van incloure un vídeo que havia gravat l’actor Jordi Sánchez, que també participaria a la segona part de la sèrie, però aquesta vegada fent de pare del Lopes. I aquí la història començava a grinyolar. Sánchez deia que “confirmava” la notícia. Tant la trama com el plantejament eren un despropòsit. Però com que la televisió s’ha convertit en un contenidor de bajanades i projectes inaudits, tot sembla possible. Van revelar a poc a poc la resta del repertori. Lolita, per exemple, faria de la Carbonell. Tot plegat era tan surrealista que començaves a intuir que et prenien el pèl. I no només pel càsting. Havien preparat unes fotografies amb els antics personatges de Plats bruts i de mica en mica anaven descobrint el relleu generacional amb els nous intèrprets. S’anaven aixecant les cartolines desvelant el misteri.
En la construcció de la història hi havia una pista molt subtil –i força inquietant– que pretenia advertir-nos de la innocentada que ens estaven colant. Al costat d’Ustrell, en una tauleta, com si fos una escultura, hi havia la reproducció d’un cap de Joel Joan molt sinistre, amb una expressió terrorífica, talment com si escoltés horroritzat aquell projecte.
La idea va tenir gràcia. Era un engany innocent però tenia capacitat d’impacte. També tenia el do de la provocació sibil·lina: transportar al castellà i a Antena 3 la gran sitcom catalana per excel·lència i convertir-la en una mena de vodevil espanyol estripat. La broma explotava també la dicotomia Àngel Llàcer vs. Joel Joan. El millor era la minuciositat a l’hora de construir-la i els diminuts rastres que ens advertien que allò era un engany. No era tant el deliri del projecte sinó que estava tot tan treballat que era precisament això el que et feia sospitar que t’estaven enredant: tantes explicacions, cartolines, fotografies i vídeos de confirmació eren impropis de les dinàmiques televisives habituals. Als magazins informatius ja no expliquen les notícies sense pressa, dedicant-hi tanta estona i amb tanta cura pels detalls.
