Utopies reals

Difícilment podem passar per aquesta setmana sense esmentar l’informe de l’IPCC: cinc escenaris possibles de distinta gravetat. Alguns efectes, ja inevitables. Sembla que l’opció és ja només evitar el pitjor, però fins i tot per a això calen mesures dràstiques i urgents dignes de les declaracions institucionals d’emergència climàtica que han omplit la boca de polítics incapaços d’assumir el veritable repte que implica assumir aquesta emergència. Una emergència que implica afrontar una situació sense precedents en la història de la ‘modernitat’ que ens ha fet confondre excessos amb benestar, desigualtats amb progrés i acumulació amb desenvolupament. Tot, al marge de l’assumpció de límits i de responsabilitat vers el desequilibri conscient que generàvem a l’ecosistema terrestre que hem cregut dominar. Cal veritablement assumir l’emergència global. Ja ha passat el temps dels News Green Deals europeus. Ja ha passat el temps de la transició verda i digital i la fe que l’hidrogen, les renovables i els cotxes elèctrics ens salvaran dels pitjors escenaris –malgrat que sigui el que ara es ven. No és això, senyors. Això només accelerarà el col·lapse encara que sigui pintat de verd. Es tracta d’enfocar les economies, en tots els àmbits, cap a la resiliència de la vida en els territoris concrets, no només humana, i no de només segons quins humans. Cal enfocar les prioritats a sostenir allò que és essencialment la vida: aigua, terra fèrtil i biodiversitat, amb visió de bé comú, de responsabilitat compartida, des d’allò col·lectiu, amb equitat i justícia.

Som a l’estiu. És temps de lectura i fer volar la imaginació en temps de descans, si aconseguim desconnectar del torrent informatiu de devastació i col·lapse. Imaginem com es faria aquí a la nostra illa. Seria possible? Sí, sens dubte. Com? Imaginem que políticament s’assumeix, aquí, la situació d’emergència climàtica global i s’adopta un pacte polític marc que permeti adreçar les polítiques i els pressupostos públics dels propers 9-10 anys a aconseguir que el 2030 Mallorca pugui haver transitat cap a la resiliència de la societat que l’habita, garantint una vida digna per a tothom.

Això implicaria que els polítics haurien d’agafar les regnes i assumir que és el moment de prendre dràstiques decisions. Necessitam un fons econòmic per a la transició que ha de venir del que fins ara ha estat el ‘motor econòmic’ de les Illes –malgrat la precarització de la vida que ha comportat en tots els sentits. És necessari que, en aquests propers anys, el que resti de turisme es converteixi en el motor que generi els recursos per a la transició. Cal que la col·laboració publicoprivada esdevengui col·laboració dels beneficis privats en allò públic, comú i de futur; per tant, cal que una part dels guanys de la indústria turística dels propers cinc anys s’adrecin necessàriament al fons de transició econòmica i de renda mínima bàsica per a la població. Mentrestant, en paral·lel, s’implementa una estratègia de decreixement de l’activitat econòmica turística i desconstrucció o canvis d’usos d’infraestructures inútils, especialment al litoral, per evitar pèrdues per danys irreparables en possibles episodis climàtics extrems o per augment del nivell de la mar. I, per altra banda, s’impulsen amb inversió, investigació i formació sectors que són estratègics i fonamentals per a una nova economia enfocada a la producció/conservació dels eixos essencials per garantir la vida.

Tot això, amb la consciència total i absoluta dels nostres límits territorials i els potencials i les vulnerabilitats d’un territori insular, enfocant els objectius a assolir el màxim d’autoabastiment. Amb un compromís ferm de no només minimitzar la intensitat del consum de recursos, sinó, a més, amb inversions paral·leles adreçades a la regeneració i reparació dels recursos fins ara sobreexplotats. I, sobretot, garantint l’accés equitatiu als recursos, convertint l’afany de lucre, l’especulació i el luxe en delicte. Es tracta d’un repartiment equitatiu i just, universal i amb discriminació positiva cap a la diversitat fins ara penalitzada.

I quins són els eixos estratègics essencials sobre els quals prioritzar les polítiques i inversions públiques?: 1) aigua, garantir el recurs a futur adoptant estratègies que prevegin com minimitzar els efectes de les sequeres extremes o l’augment de la temperatura i la disminució de la pluja regular o aprofitar-ne al màxim l’absorció en períodes de pluja extrema ; 2) terra fèrtil, amb un programa de desconstrucció d’infraestructures que seran inútils en uns anys, com les vies d’alta capacitat, i amb un programa ben dotat i a curt termini de recuperació de terres fèrtils, programes intensius de millora de la fertilitat de la terra, de formació i accés a la terra, i investigació de cultius diversificats enfocats a la sobirania i la seguretat alimentària i adaptats als canvis en els cicles estacionals; 3) biodiversitat, amb formació i atenció específica i preferent a restablir els malmenats equilibris ecosistèmics locals enfocant programes de conservació d’espècies i espais, adaptades al territori i a les condicions, acompanyant la seva adaptació als canvis derivats del desequilibri climàtic que en molts casos determinen la seva substitució o la seva extinció.

Definits els eixos fonamentals per garantir la supervivència futura, caldria invertir molt en investigació en els processos d’adaptació als canvis que ja no podem evitar, situant les possibilitats en el pitjor dels escenaris prevists per l’IPCC per garantir que evitar-lo serà la nostra màxima prioritat. I tot això, acompanyat d’eines d’intervenció social en la presa de decisions que garanteixin el bé comú i els interessos de la col·lectivitat que habita en aquest petit territori insular. Tots fent pinya per prioritzar l’essencial, que és la vida.

Sembla un conte d’estiu? Per mi és una realitat factible. Seria un descans poder confiar que, si volguéssim, seríem capaços de generar aquest escenari que pot semblar utòpic, però que per mi és l’única realitat que permet pensar un futur possible. Bon estiu.