Utopies reals en temps d’emergències
“No tenim temps, estam en la dècada decisiva i ja han passat tres anys. Els diagnòstics els tenim, però no feim res. Moltes de les qüestions més essencials no s’han ni abordat. Els joves no hi són i en la infància no hi pensam a bastament. La diversistat present a la societat no és als espais de debat entre intel·lectuals llegits que sembla que ho sàpiguen tot de com s’han de fer les coses. I a la societat no se li poden imposar decisions en nom del 'bé comú' perquè estam en democràcia”.
Aquest dimecres 22, en la darrera de les sessions del curs-taller organitzat per Attac Mallorca Un altre món i una altra vida encara són possibles: alternatives a l’actual crisi global, una de les persones assistents va definir, més o menys així, les seves conclusions d’un cicle de sessions que han comptat amb la participació de Yayo Herrero, Ernest Urtasun, Eduardo Garzón, Carlos Sánchez Mato, Neus Tur, David Fernandez, Carlos Taibo, i en les quals s’han tractat temems com la crisi climàtica i energètica, la crisi econòmica i política, el treball garantit, les alternatives des d’allò qüotidià, l'economia social i solidària, el feminisme, les cures i l'ajuda mútua, o el col·lapse o decreixement. Unes sessions que Ivan Murray i una servidora tancàvem intentant aterrar en allò debatut a la nostra realitat més immediata i propera.
De les afirmacions que encapçalen la columna, certament en algunes podem coincidir, des de la vessant més amarga d’una realitat que molt sovint sentim que ens supera per moltes bandes i en molts sentits. Però la crítica sense més, sumada al desànim, ens aboca a un punt de no retorn que és de tot menys desitjable per fer front als reptes civilitzadors que afrontam des d’aquest espai de privilegi que habitam. Probablement les qüestions que varen motivar aquestes crítiques tenguin raó de ser i cal tenir-les en compte per avançar sempre en el millor sentit. Però si les abocam pel descrèdit i des del desànim ens estam fent trampes a nosaltres mateixos. Estam davant escenaris complexos que requereixen anàlisi, distància, reconeixement de les pròpies febleses per veure com les acompanyam, com les abordam i superam, però, sobretot, cal no perdre la il·lusió de ser capaços de generar espais de trobada, de pensament i, sobretot, propostes i iniciatives, des de la col·lectivitat, que ens permetin trobar escletxes que siguin vies emancipadores d’una realitat nefasta que ens engoleix a marxes forçades.
Són moments en què tot allò que hem conegut fins ara cau, i alhora, moments, doncs, en què tot allò nou està per fer. Les disputes són moltes: econòmica, política, però, sobretot, cultural. En com afrontem els problemes i les incerteses i abordem les solucions des de la perspectiva de la justícia social, intergeneracional, climàtica, global. Calen dosis ingents de pensament col·lectiu per generar el far d’un futur desitjable i que valgui l’alegria de ser viscut, quan tenim totes les peces del tauler disposades per als pitjors escenaris.
Des de les lluites socials àmplies i diverses, no sempre deim no, així no. També deim sí, i així sí.
No només ens quedam en la part reactiva davant la multiplicitat d’abusos i injustícies, perversions i enganys amb què batallam des dels moviments socials i des de les nostres qüotidianitats individuals i col·lectives. Per sort, hi ha molta gent que ja fa, i tot és necessari: espais de debat i reflexió col·lectiva, espais de reflexió entorn d'escenaris postcapitalistes, iniciatives de suport mutu entre col·lectius de dones migrats, internes, treballadores sexuals... anàlisis des de perspectives no hegemòniques, iniciatives d’economia social, cooperativisme, xarxes per dignificar vides excloses (i si no, mirau tots els projectes i publicacions de Baladre: coordinació contra la precarietat, l’empobriment i l’exclusió), etc.
Iniciatives, que, com deia dimecres Ivan Murray, són ja les utopies reals a les quals fa referència Erik Olin Wrigth, sociòleg estadounidec autor del llibre Construyendo utopías reales. Projectes o iniciatives, gens abstractes sinó concretes, reals i materialitzades, que disputen al capital esferes vitals que aquest ha mercantilitzat: habitatge, aliment, cures, vestimenta... i que suposen maneres alternatives d’organitzarf-nos generant comunitats, societats i economies possibles, plurals i transformadores enfocades a garantir allò essencial per a una vida digna.
Precisament, a les jornades Altres veus: utopies feministes per canviar el món, fetes al Baluard i organitzades per la Direcció General de Cooperació al novembre, Rafaela Pimentel, dominicana, activista en l’àmbit de treballadores de la llar dins el col·lectiu Territori Domèstic, membre de la Coordinadora 8M de Madrid i una de les promotores del Sindicat de Treballadores de la Llar i les Cures, deia: “Nosotras hacemos con lo que tenemos”. No cal demanar-ho tot per començar a fer. El que tenim ja és molt o poc, però és el que tenim. Reconeixer-ho és un bon punt de partida. I des d’aquí seguir avançant i construint aquestes utopies reals en temps d’emergències.
