La vacuna atura la transmissió?

L’objectiu de les vacunes contra el covid-19 és impedir morts i les greus complicacions de salut que tensionen els nostres sistemes sanitaris, ja sobrecarregats. I això és el que fan totes les vacunes que s’han autoritzat per a ús d’emergència, les quals han demostrat als assajos clínics una seguretat i eficàcia que han superat les expectatives. Però, com és natural, la majoria de gent vol saber-ne més coses: si ens vacunem, ¿s’aturarà la propagació del covid-19 i podrem així socialitzar fora de les bombolles de convivència i sopar tranquil·lament als interiors?

Al cap d’un temps, sí.

Molts científics són reticents a afirmar que les vacunes impedeixen la transmissió del virus entre la població. Això es pot interpretar erròniament com un reconeixement que les vacunes no funcionen. No és veritat. Les dades limitades de què disposem fan pensar que les vacunes rebaixaran, com a mínim en part, la transmissió i, a més, s’estan fent estudis per corroborar-ho amb més claredat. D’aquí a un parell de mesos hauríem de tenir més dades sobre aquesta qüestió. Fins aleshores continuaran sent importants les mesures preventives, com la mascareta i la distància física en presència de persones no vacunades.

És veritat que, segons les dades dels assajos clínics, les vacunes de Pfizer/BioNTech i Moderna són altament eficaces per prevenir el covid-19, la malaltia, però no se sap fins a quin punt impedeixen la infecció per SARS-CoV-2, el virus. Tot i que les paraules covid-19 i SARS-CoV-2 se solen utilitzar indistintament, són coses molt diferents. No es pot tenir la malaltia sense el virus, però sí que es pot tenir el virus sense la malaltia, com ja saben molts asimptomàtics. És possible que els ja vacunats estiguin protegits contra el covid-19 i que, tot i així, puguin contagiar el SARS-CoV-2 als no vacunats.

Per què els científics fan vacunes que protegeixen contra una malaltia però no contra el virus que la provoca? Aquesta no és la seva intenció, però sí que és la conseqüència, en part, de les exigències dels assajos clínics. A la pràctica, aquests assajos es poden dur a terme més de pressa si el criteri de valoració –la principal incògnita científica investigada per l’assaig– és una cosa que es pot observar fàcilment. Si la infecció per SARS-CoV-2 fos el criteri de valoració, s’hauria de fer com a mínim un test setmanal als participants. És més fàcil, doncs, identificar els participants que presenten símptomes de covid-19 i després fer-los una prova per confirmar-ho. Per tant, en nom de l’eficàcia, el principal objectiu dels assajos clínics era saber si les vacunes protegien contra els símptomes del covid-19.

Aquest plantejament també té la seva lògica des del punt de vista de la salut pública. La majoria de contagiats pel SARS-CoV-2 no moren, però molts d’ells es posen molt malalts i necessiten atenció mèdica. Això omple els hospitals i exerceix una pressió considerable sobre el sistema sanitari. Les vacunes que poden transformar el que normalment seria una malaltia greu en una cosa lleu i manejable alleugereixen aquesta càrrega, salven vides i en milloren la qualitat.

Quan els científics desenvolupen una vacuna contra un nou virus, és difícil pronosticar si evitarà totalment el contagi: és l’anomenada immunitat esterilitzant. Si les vacunes contra el covid-19 no donen immunitat esterilitzant vol dir que una persona vacunada pot inhalar prou quantitat de virus SARS-CoV-2 per desenvolupar una infecció; de seguida l’eliminarà del seu cos abans que es converteixi en covid-19, però tot i així podria encomanar aquesta infecció a algú altre.

Hi ha moltes vacunes que, sense generar una immunitat totalment esterilitzant, comporten enormes beneficis per a la salut pública. Cada any la vacuna de la grip salva vides i evita molts ingressos als hospitals, per bé que no impedeix totalment la infecció.

Per tot el que sabem ara com ara, és molt poc probable que unes vacunes amb una eficàcia del 95% per prevenir malalties simptomàtiques no incideixin en el contagi. Les dades procedents d’estudis en animals i d’assajos clínics apunten que la vacunació redueix la infecció asimptomàtica, així com la quantitat de virus produïts pels contagiats. A Israel, on una part important de la població ha sigut vacunada, s’ha registrat una considerable baixada de contagis des que va començar la campanya al desembre, amb una disminució del 49% en persones de més de 60 anys, segons un informe preliminar. S’estan fent estudis per determinar amb més exactitud la repercussió de les vacunes en la transmissió i, mentrestant, si es combinen precaucions com l’ús de mascareta amb una immunització creixent, els casos de SARS-CoV-2 haurien de caure en picat.

La història ens demostra que les vacunes que no impedeixen la infecció causada per un virus poden frenar en sec les epidèmies. La vacuna de la poliomielitis desenvolupada per Jonas Salk, que no dona immunitat esterilitzant, va fer possible la ràpida erradicació d’aquesta malaltia als Estats Units a partir dels anys cinquanta. La gent feia cua amb impaciència per rebre la vacuna i protegir així els seus fills i a ells mateixos. La vacuna de Salk va ser molt eficaç contra el devastador impacte de la pòlio i també va contribuir a reduir la propagació del virus pel fet que hi havia moltíssima població vacunada que eliminava la infecció.

Aquestes vacunes contra el covid-19 són una victòria tan important per a la salut pública com la de Salk en el seu moment. Faríem bé de recordar que les vacunes que prevenen malalties sense impedir totalment el contagi arriben a tenir un gran poder transformador quan s’apliquen a un alt percentatge de la població. Com més aviat rebaixem la transmissió comunitària i protegim el màxim de gent possible mitjançant la vacunació, més aviat podrem relaxar-nos.

Angela L. Rasmussen és viròloga al Center for Global Health Science and Security de la Universitat de Georgetown

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times