Per què la vacunació hauria de ser obligatòria
Escric des de Victòria, l’estat australià que, el 1970, va ser la primera jurisdicció del món a establir l’obligatorietat de portar el cinturó de seguretat per circular en cotxe. La llei va ser criticada amb el pretext que es tractava d’una ingerència en la llibertat individual, però la població de Victòria la va acceptar perquè salvava vides. En l’actualitat, hi ha lleis similars a la majoria de països del món. No recordo quan va ser l’última vegada que vaig sentir algú reclamar la llibertat de conduir sense portar el cinturó de seguretat.
Avui dia, però, hi ha qui reclama la llibertat de no vacunar-se contra el coronavirus que provoca el covid-19. Brady Ellison, membre de la selecció olímpica nord-americana de tir amb arc, ha afirmat que la seva decisió de no vacunar-se va ser “cent per cent personal” i afegeix que “qui digui el contrari està privant la gent de les seves llibertats”.
El més curiós, en aquest cas, és que, en realitat, les lleis que ens obliguen a dur cinturó de seguretat ens priven de manera evident d’una llibertat, mentre que les lleis que obliguen a vacunar-se a la població per accedir a llocs en què podria infectar altres persones restringeixen una llibertat determinada per protegir la llibertat dels altres de viure amb seguretat.
Que no se’m mal interpreti. Soc un ferm partidari de les normes que obliguen els conductors i passatgers dels cotxes a portar el cinturó de seguretat. Als Estats Units, es calcula que aquestes lleis han salvat unes 370.000 vides i han evitat un nombre molt més gran de lesions greus. No obstant això, són normes de caràcter paternalista. Ens coaccionen per tal que actuem d’una determinada manera pel nostre propi bé. Infringeixen el famós principi de John Stuart Mill: “L’única finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiqui els altres”. El fet que la coacció s’exerceixi pel propi bé de l’individu “no és una justificació suficient”.
Hi ha molt a dir en referència a aquest principi, sobretot quan s’invoca per oposar-se a lleis contra actes que no deixen cap víctima, com ara les relacions homosexuals consentides entre adults o l’eutanàsia voluntària. De tota manera, Mill confiava més en la capacitat dels membres de comunitats “civilitzades” de prendre decisions racionals en les qüestions del seu interès del que, amb bon criteri, ho podem fer en l’actualitat.
Abans que dur el cinturó de seguretat passés a ser obligatori, els governs van fer campanyes per instruir l’opinió pública sobre els riscos de no portar-ne, que van tenir un cert efecte. Tot i així, el percentatge de ciutadans que duien el cinturó no s’acostava ni de bon tros al 90% o més de persones que el porten avui dia als Estats Units (amb xifres similars en molts altres països en què no dur-ne està penalitzat).
L’explicació és que no se’ns dona gaire bé protegir-nos de riscos minúsculs que poden provocar una tragèdia. Cada vegada que entrem en un cotxe, la probabilitat que patim un accident prou greu per provocar-nos lesions si no portem el cinturó és molt petita. Tanmateix, donat el cost negligible de portar el cinturó de seguretat, un càlcul raonable dels propis interessos fa palès que no dur-ne és irracional. Els supervivents d’accidents de trànsit que han patit lesions per no portar el cinturó reconeixen i lamenten la seva irracionalitat, però ho fan només quan ja és massa tard, com també ho és per als que han mort asseguts sobre el cinturó de seguretat.
A hores d’ara, assistim a una situació molt semblant en relació amb la vacunació. Brytney Cobia va publicar recentment a Facebook el següent relat de les experiències que ha viscut exercint de metgessa a Birmingham (Alabama, Estats Units): “Ingresso joves sans a l’hospital amb infeccions de covid molt greus. Una de les últimes coses que fan abans que els intubin és suplicar-me que els posi la vacuna. Els agafo la mà i els dic que ho sento, però que és massa tard. Quan, uns dies després, en certifico la mort, n’abraço els familiars i els dic que la millor manera de retre homenatge al seu ésser estimat és anar-se a vacunar i animar tothom que coneguin a fer el mateix. Es posen a plorar. I em diuen que no ho sabien, que es pensaven que era una estafa. Es pensaven que era una qüestió política. Es pensaven que, pel fet de tenir un cert tipus de sang o color de pell, no es posarien tan greus. Es pensaven que «només era una grip». Però s’equivocaven. I els agradaria poder tornar enrere. Però no poden”.
El mateix motiu justifica que s’estableixi l’obligatorietat de vacunar-se contra el covid-19: en cas contrari, hi hauria massa persones que prendrien decisions de les quals després es penedirien. Afirmar “És culpa seva, deixem-los morir” seria d’una insensibilitat monstruosa.
En qualsevol cas, en temps de covid-19, implantar l’obligatorietat de la vacunació no vulnera el principi de Mill sobre el perjudici d’altri. Els esportistes olímpics no vacunats representen un risc per als altres, de la mateixa manera que ho representa circular a tota velocitat per un carrer ple de vianants. L’única “decisió personal” que hauria hagut de poder prendre Ellison és la de vacunar-se o quedar-se a casa. Si el Comitè Olímpic Internacional hagués establert que només podrien competir els esportistes que estiguessin vacunats, milers d’esportistes haurien corregut un risc menor d’infectar-se, la qual cosa hauria justificat que el desig d’Ellison de competir sense estar vacunat quedés supeditat.
Per aquest mateix motiu, les normes anunciades el mes passat a França i Grècia que obliguen a presentar un certificat de vacunació per accedir als cinemes, bars i trens no constitueixen una violació de la llibertat de ningú. El mes de febrer passat, quan el govern indonesi va ser el primer a establir l’obligatorietat de la vacunació per a tots els adults, la veritable tragèdia no va ser pas que l’executiu privés la població de cap llibertat, sinó que els països rics no donessin a Indonèsia les vacunes que necessitava per fer efectiva la llei. En conseqüència, el país és en aquests moments l’epicentre de la pandèmia i desenes de milers d’indonesis no vacunats han perdut la vida.
Peter Singer és professor de bioètica a la Universitat de Princeton i fundador de l’entitat benèfica The Life You Can Save
Traducció: Ignasi Vancells Mora
Copyright Project Syndicate