Les vacunes: un desastre molt europeu

Els Estats Units tenen molt a aprendre dels èxits polítics d’Europa, sobretot en matèria de salut pública. Les nacions europees riques ofereixen una cobertura sanitària universal, i ho fan gastant molts menys diners que nosaltres, tot i que el nostre sistema deixa milions de persones sense assegurança mèdica. I tot indica que, en general, la qualitat de l’atenció és molt bona; per exemple, els francesos tenen de mitjana una expectativa de vida quatre anys superior a la dels nord-americans.

Tot i això, en aquest moment crucial de l’odissea del covid-19, quan per fi les noves vacunes obren una perspectiva realista de tornar a la vida normal, la política de la Unió Europea s’ha caracteritzat per un nyap darrere l’altre. Les inoculacions van arrencar a poc a poc: en proporció al nombre d’habitants, a la Gran Bretanya i els Estats Units s’han administrat aproximadament el triple de dosis que a França o Alemanya. I els països de la UE continuen endarrerits, amb un ritme d’inoculacions que no és ni la meitat de ràpid que el nostre.

És molt probable que el desastre de la vacunació acabi provocant milers de morts innecessàries a Europa. El problema és que els nyaps polítics del Vell Continent no semblen casos aïllats, decisions equivocades preses per uns quants líders. El que aquests fracassos reflecteixen són unes deficiències de base en les institucions i actituds del continent europeu, com ara la mateixa rigidesa burocràtica i intel·lectual que, fa una dècada, va agreujar molt més del compte la crisi de l’euro.

Les causes d’aquest fracàs europeu són complexes. Sembla, però, que hi ha un fil conductor: els responsables europeus tenen aversió als riscos, però és que, a més, tenen aversió a uns riscos erronis. Es veu que els preocupava molt la possibilitat d’acabar pagant massa a les farmacèutiques, o de descobrir que havien desemborsat diners per unes vacunes que s’havien revelat ineficaces o que tenien efectes secundaris perillosos.

Per tant, van voler minimitzar aquests riscos allargant el procés de contractació, regatejant i negant-se a acceptar les clàusules d’exempció de responsabilitat. Pel que sembla, els preocupava molt menys el risc que molts europeus caiguessin malalts o morissin a causa de la lentitud del procés de vacunació. 

Llegint tota la informació sobre el parsimoniós ritme de vacunació a Europa, m’he enrecordat de Henry L. Mencken i la seva definició del puritanisme: “És la por obsessiva que algú, en algun lloc, pugui ser feliç”. Els euròcrates semblen també obsessionats per la por que algú, en algun lloc –siguin les farmacèutiques o els empleats del sector públic grec–, se surti amb la seva.

Durant la crisi de l’euro, aquesta actitud es va traduir en la imposició d’unes polítiques d’austeritat dures i destructives als estats endeutats, no fos cas que no paguessin un preu prou alt per la seva anterior irresponsabilitat fiscal. Aquesta vegada ha consistit en regatejar durament amb les farmacèutiques –ni que fos a costa d’un endarreriment letal– amb l’objectiu que no hi hagués ni el més mínim indici de guanys abusius.

No cal dir que als Estats Units acostumem a tenir una actitud molt més relaxada respecte als beneficis empresarials, massa relaxada. Però en aquest cas ens ha sigut molt útil perquè no hem volgut fer estalvis enmig d’una crisi sanitària.

Europa té també altres problemes. La vacunació s’ha demorat perquè s’ha intentat aplicar una política europea comuna, cosa que estaria bé si Europa tingués un govern unificat d’algun tipus. Però no el té. I, tot i així, els governs nacionals es van fer enrere en la contractació per a la compra de fàrmacs mentre esperaven el consens.

A més, comprar vacunes no és el final de la història; també s’han d’injectar. I a Europa no hi ha res comparable a la campanya nord-americana de distribució i vacunació, que de seguida va agafar un gran impuls quan l’administració Biden va arribar al poder.

Finalment, resulta que Europa té un problema d’hostilitat generalitzada a la ciència. Nosaltres també, esclar, però el seu és diferent, per una sèrie d’aspectes que fan molt de mal. Als Estats Units, gran part de l’hostilitat a la ciència –encara que no tota ni de bon tros– prové de la dreta, sobretot de la dreta religiosa. Som un país ple de creacionistes, negacionistes del canvi climàtic i, últimament, negacionistes del covid, unes modalitats de negació de la ciència poc habituals a Europa. Però sí que hi ha una presència preocupant d’altres actituds anticientífiques, que són més difícils de situar en l’espectre esquerra-dreta.

Les reticències a posar-se una vacuna contra el covid-19, encara que n’hi hagi de disponibles, són gairebé desconegudes als EUA, però a Europa el sentiment antivacunes és alarmant, sobretot a França.

Tots aquests problemes han arribat al seu punt crític aquesta setmana, quan diversos països europeus han suspès la vacuna d’AstraZeneca per indicis –segurament falsos– de formació de coàguls en els pacients que la reben. Una vegada més els responsables polítics s’han obsessionat amb uns riscos erronis: encara que provoqui efectes secundaris adversos, segurament són insignificants en comparació amb el mal que s’ha fet a la campanya de vacunació. I, una vegada més, Europa no ha sabut coordinar-se: Alemanya va suspendre unilateralment la vacuna d’AstraZeneca i altres països es van afanyar a seguir el seu exemple per por que els en donessin la culpa si alguna cosa sortia malament (és a dir, qualsevol cosa que no fos la gent que podia morir si no li posaven la injecció).

Com he dit, el més inquietant de tot aquest fiasco és que no en podem culpar només un quants mals líders. Jo diria que reflecteix unes deficiències de base a les institucions i les actituds. El projecte europeu té greus problemes. 

Paul Krugman és premi Nobel d'economia

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times