Vacuneu-vos

L’explosió de casos de covid a la Xina ha tornat a disparar les alertes dels governs occidentals i ha tornat a encendre –vagament, de moment– rumors i inquietuds entre la ciutadania. Les notícies i les dades que arriben de les autoritats xineses són confuses i incompletes, i per descomptat que no són tranquil·litzadores, com no ho és cap informació proporcionada per una dictadura. El govern xinès es pren com una qüestió patriòtica demostrar que saben mantenir el covid a ratlla: ho van aconseguir prou amb la política dita de covid zero, però al preu de mantenir la població reclosa durant un temps molt superior a qualsevol mesura raonable. Han seguit, però, una espècie de política nacionalista també en matèria d’immunització, i han insistit a refusar les vacunes occidentals i a fer servir exclusivament les “seves”, molt menys efectives. El resultat és el que veiem: s’han tornat a disparar els índexs de propagació i afectació de la malaltia. Alguns països d’Europa i Amèrica (i de l’Àfrica, cas del Marroc) han començat a posar limitacions i controls a l’entrada de passatgers provinents de la Xina, cosa que ha tornat a provocar la irritació del govern xinès, etc. La sensació dedéjà-vu és inevitable, i la por que ens tornem a trobar com ara fa tres anys és comprensible. Tanmateix, l’alt nivell d’immunització i l’experiència adquirida fan molt improbable que Occident es torni a tancar, amb les conseqüències econòmiques i socials que també ja coneixem.

Pel que fa a la Xina: tal com ha dit ja el doctor Salvador Macip (director d’estudis de salut de la UOC, catedràtic de medicina molecular a la Universitat de Leicester i una autoritat en matèria de covid i grans epidèmies, sense comptar les seves investigacions sobre el càncer), “fer tests als avions que venen de la Xina no és la solució: cal seqüenciar, vigilar i vacunar”. El mateix Macip ha advertit repetidament que la pandèmia, en realitat, no ha acabat mai, una idea que s’ha estès i ha estat erròniament assumida per la ciutadania (i afavorida per la classe política, àvida sempre de titulars i de penjar-se medalles). El virus persisteix, i la possibilitat que pugui tornar a propagar-se amb força no ha desaparegut mai: la manera de controlar-lo és, sempre, la vacuna. I la desgana, o la indiferència, amb què la majoria s’ha pres la crida a posar-se la quarta dosi no és una bona notícia.

Vacunar-se en temps de pandèmia és una exigència de salut pública tan bàsica com abstenir-se d’orinar pel carrer, i caldria esperar que es complís amb la mateixa escrupolositat. El negacionisme antivacunes és un cas de demagògia autoinfligida, que farà posar-se les mans al cap a qui, en el futur, s’interessi en la història de les atribolades primeres dècades del segle XXI. La negativa a posar-se una vacuna quan hi ha una pandèmia en curs no és cap acte de llibertat personal ni cap mostra d’esperit crític, sinó una agressió contra un mateix i –sobretot– contra els altres, en especial contra les persones de salut més feble. No sigueu absurds i vacuneu-vos.