Val més qui guarda que qui cura

La rectificació és molt més important del que a simple vista pot semblar. No tenia justificació que el personal mèdic i d’infermeria no hagués d’acreditar coneixements de català per a participar en el procés de consolidació de places.

Una conseqüència directa és que tots els professionals del Servei de Salut hauran d’estar capacitats per atendre els usuaris en les dues llengües oficials i, per tant, aquests podran veure respectat el dret de ser atesos en català.

Una altra és que s’ha vist que és important l’actuació conjunta dels sectors de la societat i les forces polítiques que defensen el dret dels ciutadans d’usar el català amb normalitat en tots els àmbits socials. I és important adonar-se de la força que tenen aquestes actuacions perquè, 40 anys després del reconeixement del català com a llengua oficial, encara és molt difícil (o impossible) fer-ne un ús normal en massa situacions.

I una tercera conseqüència és el canvi del missatge públic que es transmetia amb l'exempció d’acreditar coneixements de català.

En una assistència sanitària de qualitat, per moltes de raons, és imprescindible que els pacients puguin expressar-se en la llengua en què se senten més còmodes, en tots els casos però sobretot si aquesta és la llengua pròpia del lloc. A les Balears això presenta massa excepcions i hi ha pacients que es veuen obligats, de manera implícita o explícita, a renunciar a la seva llengua.

Per tant, el sistema és defectuós perquè no és equitatiu. La diferència entre no demanar o demanar coneixements de català als professionals té com a conseqüència considerar, en el primer cas, que la solució del problema recau sobre el pacient —renunciar al seu dret— o, en el segon cas, que la solució està en la millora del sistema.

Es pot pensar que no cal fer tant de sarau per les poques queixes registrades que hi ha. Al marge que, si es tracta d’impedir l’exercici de drets, un cas ja són massa casos, cal tenir en compte que els nombres empetiteixen la realitat. No tots els casos de vulneració de drets arriben a fer-se públics. A més, en aquestes i altres situacions, per a evitar-nos eventuals problemes, ja renunciam a exercir el dret, ens inhibim d’usar el català encara que ho voldríem fer per a expressar-nos i sentir-nos millor. Ens hem acostumat a la renúncia com a mal menor.

Ara, que els coneixements de català són explícitament necessaris per a exercir la medicina als centres públics, quan els pacients acudim a un centre sanitari sabrem que qui ens atén, com a mínim, entén el català i, per tant, ens hi podem adreçar sense dubtes. I si trobam qualcú que "diu" que no ens entén, sabrem que el problema l’ha de resoldre ell, no nosaltres. I ell també sabrà que la deficiència no es pot atribuir al pacient sinó al servei que ell ofereix. Pot ser que ara molts s’adonaran de la necessitat que hi havia d’adoptar aquestes mesures.

És cert que el dret d’usar el català en el sistema sanitari actualment es pot exercir si els professionals són catalanoparlants, però també, quan no ho són, si hi posen una mica de voluntat i es preocupen per la qualitat de la seva assistència. Així i tot, en la situació actual, la inhibició a què hem fet referència es reforça pels conflictes que provoquen alguns professionals intolerants, poc conscients del que implica la qualitat en la seva professió. La majoria no infringim les normes de circulació, ni robam, ni ens dedicam a agredir el germà proïsme... però s’han posat càmeres de vigilància, s’han establert lleis, obligacions i sancions per a aquells que ho fan. La bona voluntat del personal mèdic i d’infermeria seria suficient per a la majoria de professionals, però n’hi ha que necessiten que existeixin normes i obligacions perquè es comportin com a bons professionals.

Dos peròs, però. És un despropòsit mantenir l’exempció en algunes especialitats; les dificultats de generalitzar el requisit són superables amb els dos anys de coll que dona la llei per a obtenir l’acreditació. I un altre és que la resolució hagi hagut de necessitar la crispació de les darreres setmanes. Ara estam en cura, quan la dita adverteix que val més guardar que curar.

Així i tot, en la rectificació tots hi sortim guanyant: els ciutadans, que podrem exercir el dret de rebre una assistència mèdica en la nostra llengua; el sistema sanitari, que creixerà en qualitat, i els professionals, que guanyaran en consideració i oferiran un servei més saludable.