En valencià correcte

Falta un dia perquè el Congrés aprovi la llei d’amnistia i tothom dona per fet que els jutges encarregats de les causes obertes als independentistes catalans amnistiats faran la punyeta, i mai més ben dit, per endarrerir tant com puguin l’aplicació de la llei. Es veu que no s’hi pot fer res, i que igual que hi ha hagut una sòrdida policia patriòtica que fabricava proves contra adversaris polítics, hi ha una justícia patriòtica a punt per impedir el compliment d’una llei. Si es van inventar que les manifestacions de Tsunami Democràtic eren terrorisme, què no ordiran abans de permetre el retorn sense càrrecs dels exiliats i l’arxivament de multes i inhabilitacions? Estar en contra de l’amnistia és una raó per viure i per demanar el vot en aquesta bombolla del nacionalisme més ranci que és Madrid, on actuar (“qui pugui fer, que faci”) contra l’amnistia dona punts per a futures carreres polítiques. És un nacionalisme ranci, violent i classista. Només cal veure les imatges d’un individu insultant repetidament Pablo Iglesias amb l’expressió “vallecano de mierda”.

Avui és contra l’amnistia, igual que el 2006 va ser contra l’Estatut. I igual que sempre és contra el català. L’última és de González Pons, que ha demanat disculpes perquè el PP valencià va enviar propaganda electoral en català. Ho fa en uns termes de dramàtica desolació, com qui atropella una mascota: “Podia haver estat a qualsevol lloc, però ha estat a la meva terra. Assumeixo la responsabilitat d’aquest error humà. Aquest matí mateix ja s’ha enviat una remesa nova de cartes escrites en castellà i valencià correcte [...]. Encara que no l’encertem sempre, donem el millor de nosaltres mateixos amb humilitat i dedicació”. I amb fòbia i amb complex provincià.