Els valencians estan sols
Llegim a l’ARA el cas de la pobra mare que picava desesperada la persiana del bar on havia quedat atrapada la seva filla de 16 anys, per la riuada, i que va acabar morint ofegada allà dins. A la tele, una àvia diu que la seva filla, amb un nadó de 14 dies, és en un terrat, i suplica, plorant, que la rescatin. Immediatament penso que si la mare no li dona el pit –jo no el vaig donar– el nadó deu plorar de gana i potser no tenen res per alimentar-lo.
Cada cas és més terrible que l’anterior, i en cada cas et preguntes com és que no hi ha allà, ara, tots els helicòpters i tots els avions i tots els soldats disponibles. O és que els exèrcits només serveixen per destruir? Com és que els testimonis que tenim, de la terrible catàstrofe, semblen deixats de la mà de Déu, abandonats a la seva sort? Com és que en tragèdies més minses s’habiliten ajudes immediates? Com és que ara, encara, hi ha gent que no sap si els seus éssers estimats són vius o morts? Com és que no hi ha algú allà amb telèfons carregats perquè tothom, cadascú, pugui telefonar? Com pot ser que s’hagi abandonat d’aquesta manera les víctimes de la tragèdia més gran dels últims anys? No s’entén la resignació de tots els no implicats en el desastre. Com és que en aquesta tragèdia, una tragèdia que ha colpit com mai els valencians, tot sembla continuar? Com és que de seguida ens hem mobilitzat per altres causes? Com pot ser que a hores d’ara encara hi hagi desapareguts? Com és que el rei d’Espanya no és allà traient aigua? No farà cap discurs, aquest cop? Potser l’està preparant i la cosa va a poc a poc? Quina tragèdia, la soledat de totes aquestes persones, que han perdut més que casa seva.
