La investidura: valentia, ambició i sensatesa

La nova composició del Congrés de Diputats ens situa en una conjuntura política complexa. L’independentisme català, malgrat haver perdut més de 700.000 vots i 8 diputats –l’anàlisi d’aquestes dades la deixo per a una altra ocasió–, es troba davant d’una gran oportunitat política. El vot dels seus 14 diputats és determinant perquè Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport d’ERC i també amb el vot favorable, o l’abstenció, de Junts. S’obre el temps de les negociacions polítiques, però els acords no semblen fàcils.

Davant d'aquesta eventualitat cal fer-se una doble pregunta: d’una banda, ¿gosarà Pedro Sánchez posar sobre la taula ofertes polítiques valentes?; i de l’altra, ¿seran prou sensats els polítics independentistes catalans en les seves demandes? Com és ben sabut, l’èxit de tota negociació rau en el fet que cap de les parts s’enroqui en els seus objectius màxims i que siguin capaces d’arribar a un punt d’acord que millori la situació anterior.

Sánchez té una ocasió immillorable per mostrar la seva capacitat de ser un home d’estat, d’aquells que pensen a llarg termini, no són esclaus del tacticisme conjuntural i plantegen propostes que, si bé poden generar inicialment una notable oposició i incomprensió, al final esdevenen solucions efectives, com a mínim per a una temporada llarga. L’home d’estat ha d’encarar sense por els conflictes polítics. Cal recordar que al llarg de tot el procés català de la darrera dècada cap govern espanyol ha presentat una contraproposta, una oferta generosa de canvis (administratius, econòmics, fiscals, simbòlics) que pogués satisfer mínimament les demandes catalanes. Fou precisament el refús a qualsevol diàleg, fins i tot sobre la fiscalitat, el que va radicalitzar la causa.

Si Sánchez vol els vots dels independentistes catalans, hauria d’arriscar-se i no cedir a les moltes pressions que rebrà des de dins i des de fora del seu partit. Només pel fet de dialogar amb aquestes forces serà durament acusat de venut i de traïdor pel PP i Vox i per tota la caverna mediàtica madrilenya. Això forma part de l’ofici de president i no han d’espantar-lo els crits ni deixar-se arrossegar per les pressions que rebrà. Ara és l’hora de ser valent i d’oferir als polítics catalans perseguits per la justícia espanyola uns camins jurídics que produeixin efectes similars als d’una amnistia. Les fórmules, si se cerquen de debò, es troben. També haurà de presentar reformes sobre l’actual autonomia catalana que vagin molt més enllà del que va significar inicialment el projecte d’estatut del 2006. Al llarg de tota una legislatura –4 anys– es poden aprovar i desenvolupar diferents fórmules que, encara que no signifiquin l’objectiu final de l’independentisme, millorin la situació dels catalans i no tanquin les possibilitats del dret a decidir. Si una eventual proposta de reforma de la relació Catalunya-Espanya presentada pel govern espanyol fos refusada democràticament pels ciutadans de Catalunya, això hauria d’obrir la porta a una consulta sobiranista. 

Per entrar en el terreny de la negociació política també caldria que tots els polítics independentistes catalans aterressin a la realitat. Cal acabar amb els discursos antipolítics que apel·len a les emocions i els sentiments, que veuen botiflers arreu i que resulten estèrils. Cal pensar alternatives al “tot o res”. Seguir demanant el màxim i ara mateix i no aconseguir-ho sols porta a provocar més frustració. A cada bugada, perdem un llençol, vaig escriure fa temps i... a hores d'ara, ja n’estem perdent massa.

No tocar de peus a terra i creure que es té molta més força de la real pot fer que el PSOE –segurament sense Sánchez– acabi pactant amb el PP, i penso que Catalunya no en sortiria gaire beneficiada, amb un “govern nacional espanyol”. En els propers mesos, les pressions polítiques i econòmiques –espanyoles i internacionals– per tal que es faci aquest pacte patriòtic PP-PSOE i es refusi tot acord amb l’independentisme català seran molt fortes.

Cal analitzar amb ambició, però també amb sensatesa, la força i la feblesa de l’independentisme i quin és el programa polític que cal posar avui sobre la taula. S’adonaran els polítics catalans que ens trobem en un canvi de cicle polític i que cal una renovació profunda de la forma d’actuar, com demanava Joan B. Culla dimarts passat en aquest diari? 

Seran prou valents els polítics independentistes catalans per liderar aquest canvi? O persistiran en la creença que aprofitar les oportunitats és claudicar i que el més convenient és allò de “com pitjor a Madrid, millor a Catalunya“? Si és així, anem ben lluïts...