La valentia de Salman Rushdie
L’atac salvatge i gairebé fatal perpetrat a ganivetades contra Salman Rushdie el 12 d’agost en una zona tranquil·la de l’estat de Nova York ha colpit molta gent. Els fets han tingut una gran repercussió, no només entre els escriptors de tot el món. Quan l’autor estava a punt de parlar, la violència més descarnada va irrompre en un acte literari. Es va colar brutalment en el món de les paraules, el pensament i l’expressió imaginativa, espais normalment dedicats a la reflexió en què la violència s’analitza, es qüestiona, tal vegada se'n fa mofa, s’eludeix, s’entén.
Rushdie i jo som amics des de fa dècades i l’impacte de l’atemptat em va retrotreure al moment en què, el dia de Sant Valentí del 1989, uns mesos després de la publicació d'Els versos satànics, l’aiatol·là de l’Iran va promulgar una fàtua, una sentència de mort, contra Rushdie i els seus editors a la qual va seguir ben aviat el que, a efectes pràctics, era una recompensa pel seu cap. S’afirmava, basant-se, segons sembla, no en la lectura, sinó en protestes al Regne Unit i altres indrets incitades des de la política (inicialment atiades des de l’Índia), que el llibre era blasfem. A Bolton, nord d’Anglaterra, es va organitzar una crema de l’obra. En aquell context d’exaltació, els clergues van consolidar el seu poder afanyant-se a parlar del sorgiment d’una nova comunitat “musulmana” on abans hi havia immigrants, homes i dones, de diversos orígens geogràfics que podien ser més o menys musulmans. Aquells fets es podrien considerar el primer pas en direcció a la política identitària als països anglosaxons i el naixement de l’ofensa o l’insult sentits subjectivament (i no buscats per l’emissor) com a categoria política.
Molts veien en Els versos satànics una sàtira de la Gran Bretanya de Thatcher: la penosa vida dels immigrants, les misèries de la migració que es poden transformar per engendrar noves combinacions energètiques. Amb el geni descomunal de Rushdie, el llibre despullava el racisme i celebrava la hibridació, “els nostres jos mestissos”. No elogiava la puresa, ni religiosa ni de cap altra mena: l’episodi dels anomenats “versos satànics” forma part d’una al·lucinació d’un dels protagonistes.
Als puristes i extremistes religiosos no els agrada la literatura: el seu repertori se sol limitar a un sol llibre, que s’aprenen de memòria. L’autoritat i el poder, però, sí que els interessen. La crida per part d’un estat a assassinar un escriptor ciutadà d’un altre era un fet sense precedents al món modern. Encara que l’Índex de llibres prohibits del catolicisme interdigués la lectura de Madame Bovary, no es va enviar mai cap sicari a buscar Flaubert.
Rushdie es va veure obligat a amagar-se. S’havia de desplaçar constantment, canviar d’adreça, mantenir-se a cobert, no aparèixer mai en plataformes públiques, on el seu enginy i intel·ligència sempre han destacat. Estava agraït de disposar de protecció policial les 24 hores però, a la pràctica, vivia com un captiu. Les amenaces eren massa reals. La crema de llibres, com ens ha ensenyat tristament la història, pot ser el preludi d’altres tipus de violència exercida per consolidar el poder. Van créixer les protestes i, sí, també els assassinats, entre ells el del traductor japonès de Rushdie, Hitoshi Igarashi, el 1991.
Rushdie va seguir apostant per la llibertat: de vegades apareixia en festivals literaris o es reunia amb polítics que podien ajudar a pressionar l’Iran per rebaixar l’amenaça. Alhora, amb una fortalesa mental extraordinària, continuava escrivint, produint ficcions magnífiques, entre les quals el llibre per al seu fill, llavors petit, Haroun i el mar de les històries, una capbussada meravellosa en els relats i el poder de la paraula. Van haver de passar deu anys perquè un nou govern iranià declarés que ja no tenia intenció d’executar la fàtua. No la podien eliminar del corpus legislatiu, però els agents del govern ja no en buscarien l’execució. Rushdie va sospesar el perill d’un atacant individual enfront del d’una acció organitzada per un estat i va decidir arriscar-se. Va apostar per la llibertat. Es va traslladar del Regne Unit als Estats Units. Amb la directora francesa Elisa Mantin vam fer una pel·lícula (Rendez-vous à New York) sobre Rushdie al seu nou país: la seva alegria de poder caminar pel carrer hi és ostensible.
El periodista italià Roberto Saviano, objectiu de la camorra per les revelacions de Gomorra, viu sota protecció policial constant des del 2006. Elogia, admira i, de fet, enveja Rushdie per haver apostat per la llibertat, cosa que li ha permès gaudir-ne coratjosament més de vint anys. En aquest temps, ha escrit sense parar i ens ha obsequiat amb un reguitzell esplèndid d’obres de ficció sobre els Estats Units, a banda de presidir l’associació American PEN i lluitar pels escriptors amenaçats d’arreu del món. Al Regne Unit, quan jo presidia l'English PEN, ens va ajudar amb la campanya La llibertat d’expressió no és cap ofensa, que s’oposava a la intenció del govern de penalitzar les ofenses religioses. Vam aconseguir limitar l’abast d’un projecte de llei que hauria convertit en infracció penalment punible qualsevol debat sobre la religió, per no parlar de crítiques o sàtires.
A Saviano l’amoïna que l’atac recent obligui Rushdie a posar-se sota protecció policial i anar més alerta. El president Biden ha elogiat Rushdie per la seva valentia i resistència i n’ha destacat la “mirada perspicaç de la humanitat” i la “negativa a ser intimidat i silenciat”.
El món anglosaxó viu un moment històric estrany. D’alguna manera, la dreta ha fet seva la defensa de la llibertat d’expressió –més ben dit, l’ha segrestada–, com si defensar-la equivalgués a defensar el dret a difamar o calumniar, insultar o exaltar, actes que s’inscriuen en la categoria jurídica de dany. Alhora, altres faccions reclamen una mena de puresa i imparcialitat anodines que no existeixen en aquest món, ni en la ment dels lectors.
La lliure expressió imaginativa és molt més àmplia que això. És el que han practicat sempre els més grans escriptors, malgrat que els pogués costar la vida. Rushdie n’és un. Li hem de fer tots costat per desitjar-li que es millori i esperar que la seva magnífica ploma continuï escrivint. Que els nostres precs siguin més forts que qualsevol espasa o ganivet.
