Vallverdú, director de cinema

Un dia em va parlar de quan va veure el primer vampir. No havia sentit mai aquells xiscles de les víctimes com esgüells de la matança del porc. Va ser el primer cop que veia una pel·lícula sonora: M, el vampir de Düsseldorf (Fritz Lang). Tenia encara set anys. 1931. I el cinema Rambla de Lleida era un gran abric de persones. Descriu les cadires, les làmpares, la pantalla, les pel·lícules... Moltes vegades he parlat de cinema amb Josep Vallverdú.

Xala amb els films de René Claire, John Ford, Elia Kazan, Otto Preminger, Billy Wilder, Hitchcock. Els neorealistes italians dels anys quaranta i cinquanta. Els anglesos dels cinquanta. De la Nouvelle Vague, François Truffaut. Fellini i Ingmar Bergman. Dels més recents Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Clint Eastwood. A Josep Vallverdú li hauria agradat fer pel·lis. Ser guionista. De fet, ho ha fet. Ell és un director, un guionista de l’existència.

Des del primer pla del seu naixement, el 1923, l’escriptor ho ha vist tot i ha conegut a tothom. Com un Zelig de Woody Allen. La seva vida és com un pla seqüència cinematogràfic: no s’atura. Sempre endavant. Passi el que passi mai talla. Mai deixa de filmar, absorbir. Aquesta és la gran obra de Vallverdú: el pla seqüència existencial. I la vida, així és: no para mai. Ell, tampoc. Any Vallverdú: 100 anys. Aplaudiments inacabables de sala amb llums obertes. Se’l mereix. Llegiu-lo, rellegiu-lo. Coneixeu-lo, reconeixeu-lo. Entreu-hi, a l’univers Vallverdú. És el nostre Stanley Kubrick de les lletres. Toca tots els gèneres: literatura infantil i juvenil; novel·lista, cronista, assagista, poeta, traductor... Però Vallverdú és també L’home de la càmera de Dziga Vértov. Sempre amb l’ull-càmera obert per enregistrar la carn esperant per coure a les fredes i brutes graelles de la realitat. Ell ens ha fet veure coses que no es veien, que no es volien veure.

Als seixanta es va decidir que Lleida s’annexionava a la fictícia i infernal «Región del Valle del Ebro». Capital Saragossa. Inclou les tres províncies aragoneses. Hi afegeix Navarra, la Rioja, Àlaba i Lleida de dalt a baix. El dimoni franquista la bateja com a “Región Natural”. Vaja, que Déu l'ha creat. La pedagogia de la flama ja ha començat: llibres de text de batxillerat –aprovats pel ministeri d’Educació– amb el mapa on Lleida ja està separada de Catalunya. Tot pel menjar i la pasta. Lleida produeix aleshores el 90% de la fruita no àcida de l’estat. Lleida és el graner, el rebost, la nevera d’Espanya. Però es va agafar l’aixada.

Sense el llibre Lleida, problema i realitat (1967), coordinat per Vallverdú i fet amb Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel, Joan Gabernet, avui Lleida seria el Valle Nacional-Infernal-Letal aquest dels Tele Tubbies piròmans. Als lleidatans se’ls van inflar els pebrots escalivats i els ovaris reconsagrats. Lleida va dir: no. El llibre es va presentar amb una expectació total a Barcelona. Ai las! El mateix dia que es presentava un altre llibre: Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura. Ja saben: tots els catalans són burgesos, el «Valle del Ebro» fet política i història-ficció i autoodi de barbacoa pròpia. Amb Lleida, problema i realitat molts van descobrir la Catalunya real. No veien Lleida, no veien les persones. No veien, ni volen veure, el país. El van veure a cop de xapo.

Molts tampoc volien veure el gran esforç que va fer la Isabel Arqué, superpedagoga i esposa de Vallverdú, i ell que també la va ajudar en tots els camps. El 1969 Arqué va crear una escola antisistema: l’escola Alba a Lleida. Volia tornar a fecundar aquella pedagogia original catalana (d’on ella havia après) de la Mancomunitat (gènesi de l’escola pública i concertada d’aquest país) ideada i realitzada feia un segle per aquells burgesos dolents que deia l’altre. En ple franquisme eren il·legals: ensenyaven en català i amb llibres en català (per això una literatura infantil). I quan arriba l’inspector d’ensenyament. Txan! Apareixien els llibres en castellà i tothom pitjava el botó de doblatge al castellà. Això avui tampoc es vol veure. Els que són una ficció ens diuen que nosaltres som ficció. Som massa reals i mortals.

Vallverdú ha escrit, i escriu molt. Ha viscut, i viu, molt. Però no ha dimitit mai de la llengua, de la cultura, del país, de la realitat. Ho ha escrit: «El català actua com a foraster al seu propi país». Potser això no es vol veure i és el que ell ens vol fer veure. Ell és l’home de la càmera que ens fa veure que la vida sempre és una pel·lícula protagonitzada per tu. Filmeu, no talleu mai! Viviu, perquè no es pot no viure.