J.D. Vance i 'El conte de la criada'

Potser ja heu sentit a parlar de la frase de J.D. Vance sobre les “solterasses amb gats i sense fills” (childless cat ladies). Però encara que ja la conegueu, val la pena repassar la citació sencera per tenir present el que ens diu sobre el moviment que pot acabar governant aquest país després de les eleccions d’aquest any.

El 2021, quan es va presentar com a candidat al Senat, Vance va explicar quin era, segons ell, un dels principals problemes dels Estats Units: el país està dirigit “per una colla de solterasses amb gats i sense fills que estan amargades amb la seva vida i amb les decisions que han pres i que, per tant, volen que tots els altres estiguem també amargats”. I va esmentar, entre d’altres, la vicepresidenta Kamala Harris.

Com diu la meva col·lega del New York Times Jessica Grose, és una afirmació que posa de manifest la desesperació dels republicans que encara "s’aferren al lema que el seu partit és el defensor de la família". Però fins i tot per a un candidat al Senat que feia demagògia de consum intern en un estat tradicionalment republicà, era un insult molt gruixut –i conspiranoic– a un nombre molt elevat de persones: al voltant d’una de cada sis dones nord-americanes d’entre 40 i 44 anys no han tingut fills. És la mena de comentari que et fa dubtar si Vance no creu que el Partit Republicà l’ha nominat per fer de vicepresident de la República de Gilead.

Perdó, sí: Vance sí que sap que el nostre país encara es diu Estats Units d’Amèrica. Però tot el que ens arriba de la dreta recorda massa El conte de la criada.

Vet aquí, en primer lloc, el meu principal argument: com demostra l’afirmació de Vance, molts dels que es diuen conservadors –i que, com va fer Donald Trump dimecres, acostumen a acusar de “radicals” els demòcrates que, com Harris, són moderadament de centreesquerra– són en realitat els autèntics radicals. És a dir, es veu que no poden suportar els Estats Units tal com són i volen transformar-los en una mena de societat que ja vam deixar enrere fa unes quantes generacions. I això afecta sobretot els rols de gènere.

Els actuals Estats Units no estan ni de bon tros lliures de sexisme. Tot i així, és una societat que ofereix a les dones molta més llibertat que en el passat per triar el seu camí a la vida. I ja fa molt de temps que tenim aquest tipus de societat.

Com ha demostrat Claudia Goldin, que el 2023 va rebre el premi Nobel d’economia, a partir de l’any 1970 hi va haver una “revolució tranquil·la” en el rol de les dones que va posar al seu abast moltes més opcions de vida: a moltes els va permetre dedicar-se a una carrera professional, compaginant-la amb el rol tradicional o renunciant-hi. En efecte, al final de l’administració Reagan, gairebé tres quartes parts de les dones d’entre 25 i 54 anys formaven part de la població activa, una proporció que s’acosta a l’actual. Ah, i la sentència de Roe contra Wade es va convertir en llei per a tot el país el 1973.

En altres paraules, el creixement del rol de les dones ja estava totalment consolidat el 1985, quan Margaret Atwood va publicar The Handmaid’s Tale (El conte de la criada), una novel·la sobre la possibilitat d’una reacció violenta que engegui a rodar els progressos aconseguits per les dones. D’això ja fa gairebé 40 anys; en aquests moments, la majoria de nord-americans no han conegut mai una societat en què la feminitat es restringeixi estrictament a les feines domèstiques i la criança dels fills, i en què es considerin estranyes i inferiors les dones que no tinguin fills.

Però Vance, la carrera política del qual ha anat prenent forma en gran part al voltant de l’oposició al dret a l’avortament, mira ara de fer retrocedir el rellotge mig segle o més.

I no és l’únic. Trump intenta encara distanciar-se del Projecte 2025 de la Heritage Foundation (una organització conservadora), però en realitat no va fer res en aquest sentit fins que els demòcrates van començar a centrar les seves crítiques en el projecte i les enquestes van mostrar la creixent conscienciació i desaprovació de l’opinió pública sobre el seu contingut.

En realitat, ben segur que Trump, donada la seva evident falta d’interès pels aspectes pràctics de les polítiques públiques, estaria d’acord amb externalitzar a think tanks de dretes com Heritage gran part del disseny de mesures concretes. Les propostes d’aquest projecte ens donen una bona idea de com governaria una segona administració Trump si tingués carta blanca. I si la conclusió sobre el Projecte 2025 en general és que és un programa per a un govern autoritari, en el cas de les dones en concret representaria un gran pas enrere.

Tot i que és veritat que el document Mandat per al lideratge d’aquest projecte no arriba a demanar la prohibició de l’avortament a tot el país, sí que conté una sèrie de recomanacions que tenen l’objectiu de laminar els drets reproductius. La que més posa els pèls de punta és l’afirmació que “els sistemes de vigilància de l’avortament i d’informació sobre la mortalitat materna dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties són, per desgràcia, molt deficients”, i afegeix: “Com que els estats liberals s’han convertit ara en santuaris per al turisme de l’avortament, el departament de Salut i Serveis Socials ha de fer servir totes les eines de què disposi, inclosa la retallada de fons, per garantir que tots els estats informin amb exactitud de quants avortaments tenen lloc dins de les seves fronteres, l’edat gestacional de la criatura, el motiu, l’estat on viu la mare i el mètode”.

Recorda massa a Gilead.

Des del meu punt de vista, una de les grans virtuts dels actuals Estats Units és la llibertat dels ciutadans per decidir com volen viure la seva vida, una llibertat de què, paradoxalment, els republicans s’omplien la boca constantment. I crec que l’augment de la llibertat de les dones, que comprèn la protecció del seu dret a decidir si tenen fills, ens beneficia a tots, també als homes.

Hi ha, però, molta gent com Vance, que volen limitar o fins i tot arrabassar-nos aquesta llibertat.

“We are not going back” (“No tornarem enrere”) ha començat a circular com a possible eslògan clau de la campanya presidencial de Harris. Però segons quin sigui el resultat d’aquestes eleccions, podem tornar enrere, molt enrere.

Copyright The New York Times