Els vàndals

En un racó del Barri Gòtic de Barcelona, no gaire lluny dels esgrafiats de Picasso del Col·legi d’Arquitectes, a tocar de la catedral, sobre la paret del fons que tanca la plaça d’Isidre Nonell, hi ha instal·lat des del 2014 un mural de 8 metres de llarg i 3,8 d’alt que reprodueix un petó, construït amb 4.000 fotografies impreses sobre rajoles de ceràmica. L’efecte visual és espectacular i la reacció de la gent és de felicitat. Una felicitat romantitzada, turistitzada, instagramitzada i altres plagues contemporànies, perquè aconsegueix, potser sense pretendre-ho, que el visitant confirmi tots els tòpics d’art, carrer i llibertat que s’associen amb Barcelona. Fins i tot per a un barceloní que capeja com pot el festival diari de les masses, l’alegria que desperta el mural és comprensible i encomanadissa.

Doncs bé, el mural ha aparegut guixat. Els diaris en diuen “vandalitzat” i és així. Només a un vàndal, és a dir, un bàrbar, un salvatge, un brètol, un canalla o un miserable se li podia acudir malmetre l’obra amb la llepada de la seva excrescència. L’Ajuntament ja ha dit que hi faran una neteja manual amb aigua i sabó neutre.

Vàndals, sí. Fa temps que per tot arreu es vandalitzen persianes, entrades de cases, tanques i fins i tot façanes i parets que tenen segles. Abans podies pensar que això s’acabaria el dia que ens eduquéssim en la creença que el que és públic és de tothom, però als vàndals la propietat se’ls en fot. Viuen amb una obsessió malaltissa, com si algunes ments no poguessin concebre l’espai públic net, com si embrutar fos terapèutic o no importés.