Vasile: adeu al Cèsar
Durant més de vint anys, d’ell va ser el polze que, assenyalant amunt o avall, determinava quins programes vivien i quins abaixaven la persiana. Ara ha sigut ell qui ha rebut el senyal fatídic d’un Cèsar superior. I Paolo Vasile ho intentarà vendre a una molt italiana manera, invocant el concepte de família i dient que a ell mai no el farien fora. Però la crua realitat és que si no hi ha hagut un polze descendent com a mínim s’ha trobat un índex mostrant-li la porta de sortida.
Durant el seu mandat, Telecinco ha liderat els deu anys immediatament anteriors i cinc dels deu exercicis precedents. Però la patacada de l’últim curs ha estat fenomenal. Com que la cadena ha provat mil i una alternatives per fer front a Antena 3, sense èxit, cal suposar que el problema és d’arrel, estructural. La fórmula Telecinco passa per mantenir un star-system propi que s’expandeix víricament d’un programa a la resta de la graella, en una successió sense fi de debats, tertúlies, contratertúlies i fauna sorgida de no se sap ben bé quin hàbitat mediàtic. Que el Sálvame hagi passat per les variants taronja, llimona, banana, cirera, tomàquet, síndria i lemon tea mostra de manera descarnada l’esgotament d’idees i la fi d’un camí.
Si a sobre s’hi afegeix que, en els últims temps, Cuatro queda sovint per sota de cadenes temàtiques com La 2 o Energy, la crisi està servida. La idea rere el segon canal de Mediaset era captar l’audiència jove amb una oferta una mica més moderna. El programa clau era First dates : el clàssic xou per humiliar els incauts (o aprofitats) que s’hi presenten, banyat amb una capa d’autoironia per fer-lo més tolerable al públic de menys de 40 anys. Però, més enllà del dating, en els últims temps tampoc hi havia cap idea global, tan sols convertir-lo en un canal auxiliar de Telecinco on dipositar el material de rebuig. José Manuel Lara va ser més hàbil quan va decidir que La Sexta mantindria –ni que fos en aparença– una personalitat progressista prou independent de la seva germana Antena 3.
Ignoro, també, si Vasile cau víctima de la polarització. La cadena ha intentat sostenir dues ànimes. Ana Rosa Quintana manté el puny de ferro contra el govern i qualsevol cosa que a ella li sembli que fa ferum de progressisme. Jorge Javier Vázquez, a les tardes, es mullava clarament contra la carcúndia i defensava valors inclusius, dels que ericen la pell a la bona gent de Vox. Tot plegat era el reflex de la política de pocs escrúpols del directiu: fer pressió política a una banda i a l’altra, des de l’aparent banalitat de la graella. M’agradaria pensar –però probablement estigui pecant d’ingenu– que tanta incongruència també ha comportat pagar un peatge en audiència.
