El teu veí, el company de, el fruiter

Quan hi pens, en ella, en el moment de després, ho veig tot negre. I un silenci d'aquells que si fóssim al bosc ens faria escoltar com es mouen les arrels davall terra. Un pip etern a les orelles i voler plorar tota la sal del cos. Llençada a la paperera de les dones, aquella paperera on ens ficau una a una. És igual l'edat que tenguem, no va d'edats o de mides, va de violacions, agressions i assassinats. Va de marcar-nos de per vida. Va de no deixar-nos viure.

Tenc 31 anys. He viscut 11.559 dies en aquest món i des que vaig néixer som una dona. M'he socialitzat com a tal i he viscut d'acord, més o manco, amb els cànons i estàndards que se m'imposen pel fet de tenir els òrgans sexuals que tenc. Som heterosexual, complint també la tendència sexual normativa. Som blanca –qui em coneixeu sabeu que, a més, ho som molt. Vull dir que enlluern tothom amb la meva blancor– i gaudesc d'una llista de privilegis que no fa falta enumerar, però dels quals intent ser-ne conscient. Però... sabeu què? Que no serveix de res, quan parlam del patriarcat. És igual que complim les seves exigències més visibles, perquè això no ens salva de patir les seves violències. Com deia Virginie Despentes a la seva ‘Teoria King Kong’, quan hi ha homes que duen a terme una violació, no consideren que ens hagin violat: sobrevivim i no ens deixam matar. No n'hi ha per a tant, doncs, si seguim vives. És més, si seguim vives és perquè tant de disgust no vam tenir, si ens vam deixar fer allò. I des d'aquesta lògica al “sexe consentit”, a “és que a Pamplona amb aquella gentada has d'anar alerta”, al “què feia tota sola una nina de 18 anys a una ciutat que no era la seva?” i un llarg i lamentable etcètera. Ho estam veient amb el judici contra els cinc homes acusats de violar una jove madrilenya de 18 anys a les festes dels Sanfermines.

El diccionari de la RAE diu que 'manada' és el “conjunt de certs animals d'una mateixa espècie que van junts”, però crec que a aquests cinc homes acusats de violació i membres del grup de whatsapp 'La manada', per on van circular missatges, fotos i vídeos de la seva acció, els escau més la definició d’‘escamot de gent’. Per què? Perquè no són animals: són el teu veí, l'al·lot amb qui et creues al gimnàs o a l'escala, el fruiter de la botiga de davall ca teva, el company de la teva amiga. Us pensau que era la primera vegada que ho feien? No es comença violant en grup, es comença molt abans: amb bromes sexistes, menyspreus gairebé imperceptibles, interrupcions a les converses, mirades lascives, acaparaments d'espai, aixecades de veu, coits on el plaer és important si el pot sentir el mascle, sacsejades i estirades 'innocents' de braços, ridiculitzacions en públic, allunyament forçat de certs cercles socials, l'encobriment constant als companys, les besades no consentides enmig d'una festa, les telefonades i els missatges intempestius, els “va ser una mica anada d'olla, però bé, és que anava molt gat i ja saps com es posa”, el voler tenir sexe tant sí com no i acabar forçant-la amb molt bones paraules. Podria continuar i escriure'n pàgines. Les hem vistes i sentides mil vegades, però allò greu és que les hem consentides. Per no saber què fer, per peresa, per no crear polèmica, per no aixecar la veu, per no semblar una exagerada, per no reconèixer que tenim amics i coneguts masclistes i agressors. Aquells que ara tracten malament companyes de tant en tant es fan els fatxendes amb els seus coneixements sobre el trio masculinitats-feminisme-cures i ens incomoden una mica quan sortim de festa, però que qualque dia en faran una de més grossa i per no saber què fer ens n’acabarem sentint (o n'acabarem esdevenint) còmplices.

Mir enrere i visualitz els errors. Crec que no estam fent prou per eliminar aquesta xacra. En concret, els homes, que sou els que acaparau el poder, no estau fent ni dient prou. És el que pens, la veritat, i, com sempre us dic, puc estar equivocada. En general, duim bé els cercles més públics –les xarxes socials virtuals, les consignes, les converses de bar, etc.–, però quan es tracta d'allò més proper i més íntim, familiar i amistós, no som persones capaces, encara, de dir “Fins aquí”. De posar límits. I no és impossible, no podem caure en la negativitat que empastifa avui en dia qualsevol esforç o intent d'emancipació com una meta inassolible –com bé recorda Marina Garcés al seu últim llibre, ‘Nova il·lustració radical’ (Anagrama, 2017). Malgrat que hi hagi dies que estigui temptada a caure dins el pou del pessimisme, crec que no només podem fer-ho, és que hem de fer-ho per enfrontar-nos als nostres errors i corregir-los.

Així que, avui, acabaria dient que, almanco jo, continuaré intentant amb totes les meves forces ser implacable contra la violència i les agressions masclistes en el meu entorn més proper i practicar l'autocrítica, l'assumpció de responsabilitats i la presa de compromisos per lluitar quotidianament contra aquesta xacra. I sé que no estic tota sola, perquè nosaltres, les dones de qui sempre us parl, sí que som 'manada'. Però solidària, feminista i rebel, de la que clama i advoca per les vides que ens mereixem viure.