La vella censura

Una dona protesta contra la 'llei mordassa' el 2015 a Madrid.
4 min

Aquesta setmana un dels temes més comentats, en l'àmbit cultural, ha estat la censura en consistoris on han començat a manar el PP i Vox. L’arribada de la ultradreta als governs locals s’ha fet notar. En algun municipi l’estisorada ha arribat de partits com el PSOE, com ha passat a la Ràpita amb el festival Eufònic. En alguns pocs casos, l’obra censurada (com la de Xavier Bobés i Alberto Conejero sobre un mestre republicà) ha estat reprogramada per alguns teatres com el de Girona.

No conec ningú que estigui a favor de la censura, però tampoc conec votants de Vox, encara que visqui en un poble, Salt, on han tret quatre regidors dels vint-i-un electes; els “filtres bombolla” digitals i socials són poderosos per crear-nos microrelats al marge del termòmetre social. Qui podria combregar amb la censura sense pensar en la seva condició d’arma de doble tall, que si l’aplaudeixes aproves una eina que algun dia et farà callar a tu o als teus semblants? La censura permet veure la moral i la ideologia d’una classe particular que no accepta postures antagòniques al seu credo. La censura, alhora, parla més del censor que del que se censura. Des d’aquest punt de vista, qualsevol ideologia que censuri es manifesta com a totalitària (el poder de l’aparell és total), reaccionària, immobilista, indisposada al diàleg o a una alteració de les normes socials que el partit o el mandatari considera adequades. Alhora, aquesta concepció tan simplista de la societat, on l’altre és expulsat en nom de la seguretat i preservació de la comunitat, és una posició que agrada a molts.

Les formes de la censura poden adquirir intensitats molt diferents; passem de la negativa a deixar veure l’obra o la seva retirada de la palestra pública (la casuística més comuna, en la qual també hauríem d’incloure la cultura de la cancel·lació); fins a la presó de la persona censurada (com les Pussy Riot a la Rússia de Putin o Pablo Hasél o Valtònyc a l’Espanya de la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana del 2015, altrament dita llei mordassa) o el seu assassinat de forma oficial o a mans de bandes armades (com va ser el cas de la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo). En tots els casos, l’esperit que anima la censura és el mateix, només canvien les formes.

La reprensió, alhora, afecta l’obra censurada, no només perquè la seva representació és diferida, sinó perquè la seva vida útil i la seva posteritat anirà, per sempre més, vinculada a l’acte censor. El Col·lectiu Leland Palmer va dur a terme el projecte Segundo intento (2012-2016) sobre la censura en l’art en un context postdemocràtic. En el projecte s'esmenten obres reprovades com Rocío (1980) de Fernando Ruiz Vergara, que, tot i que ja s’havia validat la Constitució de 1978 (tan mencionada en els manifestos contra la censura i tan desfasada per algunes realitats polítiques com la catalana), va ser segrestada perquè parlava sobre la repressió franquista durant la Guerra Civil Espanyola. També s'esmenta el projecte The File Room (1989) de Muntadas, que volia parlar de la història de les retallades ideològiques i, alhora, va ser víctima de censura per part de TVE, que no va emetre el programa. A Segundo intento es parla de projectes d’artistes com Núria Güell, María Ruido, Eugenio Merino, Pep Dardanyà o Daniel García Andújar... Si van capar les seves obres és perquè posaven en evidència les forces de seguretat de l’Estat, les entitats bancàries o els polítics de torn. L’interessant del projecte és que, després de la investigació, van concloure que els temes de censura més recurrents eren: l’autocensura, les polítiques culturals, el copyright i la sexualitat.

En relació amb el tema de la sexualitat (un dels leitmotivs de PP-Vox), he recordat un moment de l’exposició Narcohumanisme. Farmàcies i estupefaents a les pràctiques artístiques actuals (2022, Bòlit, centre d’art contemporani de Girona), comissariada per Núria Gómez Gabriel i Eloy Fernández Porta. L’equip em va avisar que les imatges d’una de les peces podrien crear controvèrsia. L’obra en qüestió era Un slam y tres bailes para Alberto (2019) de José Begega, un poema d’amor a un amant mort i un treball de sensibilització sobre els riscos del sexe químic en què, en un moment de la peça, es veia una escena de sexe oral entre dos homes. El comissari, des de la broma, va proposar posar a l’entrada: “El contingut d'algunes obres pot resultar imprevist per a algunes visitants, en funció dels seus hàbits culturals”. Vam rebre alguna queixa de la peça i, sobretot, els comentaris d’un polític/a indignat/da. Té raó l’Eloy, parlem d’hàbits culturals, però també d’hipocresia cultural. Qui més qui menys ha tingut sexe oral com una de les formes més bàsiques de plaer social; en canvi, les altres obres que parlaven sobre sedacions forçades a migrants, l’addicció als medicaments o el negoci de la farmacopea, no van causar cap mena d’alerta. Davant d’això, penso en la llei del pare castigador, en polítics que actuen com a administradors de finques en un món que llima totes les diferències humanes en nom dels símbols de la manada; on tot el que tingui a veure amb la sexualitat ha de ser d’ordre reproductiu en pro de la “guerra demogràfica”.

Al llibre Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia 2023), la filòsofa Fina Birulés apunta, en el capítol “L’especificitat de la política”, que Arendt distingeix entre el “contracte social” i “el contracte mutu”. Mentre que en el “contracte social” els membres de la societat cedeixen el seu poder real al governador, en el “contracte mutu” els individus es vinculen per formar una comunitat, basant-se en la reciprocitat i la igualtat: “Aquesta aliança acumula la força separada dels participants i els vincula a una nova estructura de poder en virtut de promeses lliures i sinceres”. D’aquesta manera, Arendt equipara la societat amb l’aliança. Potser caldria que ens preguntéssim quines aliances polítiques volem crear i si ens asseguren, com demana la filòsofa, la “deslliurança del domini”, no només l’alliberament de la necessitat.

stats