La vella trampa de les dues Espanyes

Un dels mantres més absurds en política és allò de governar-per-a-tots. Impossible: o legisles a favor del dret a l’avortament o ho fas en contra, per citar un de mil exemples possibles. I, tanmateix, la premsa segueix repartint cada dia carnets de fracturador. Ho vam veure amb el Procés, quan s’acusava l’independentisme de dividir la societat, com si el manteniment de l’estat autonòmic no provoqués rebuig en l’altra meitat de la població, que s’obstinen a oblidar. “Sánchez agreuja la fractura entre espanyols per tapar l’amnistia”, titula l’Abc. “Sánchez aixeca un «mur» per ser president enfront de mig Espanya”, diu El Mundo. I l’altra mitja? ¿Se suposa que aplaudiria d’èxtasi si pugés un govern ultraconservador del PP i Vox regressiu en matèria de feminisme, de drets socials, de suport al col·lectiu LGTBIQ+ o de reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat? El País ho sap prou bé i per això agita l’espantall: “Sánchez defensa l’amnistia per a un govern que freni els ultres”. Aquesta polarització entre progressistes (relatius) i conservadors (extrems) acaba situant les aspiracions sobiranistes catalanes en una perversa tria entre Guatemala o Guatepitjor.

Antonio Machado (i Ismael Serrano) van ser protagonistes involuntaris de la primera sessió d’investidura. Veient les portades d’aquest dijous, el poeta de la generació del 98 fa un bis inesperat, ja que les primeres pàgines fan pensar en aquells altres versos seus, els famosos “Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. A l’espera de fiscalitzar el compliment de promeses de la guilla Sánchez, ens encomanarem a l’admirat poeta i –entre una España que muere / y otra España que bosteza– creuarem els dits perquè no siguin totes dues, en feliç comandita, les que ens gelin el cor.