La vellesa dels 'baby boomers'
Han aixecat polseguera les declaracions del ministre Escrivá en què afirmava que els baby boomers haurem de treballar més anys o cobrar menys. No perquè no tingui raó, sinó perquè és un tema sensible que requereix grans pactes, emmarcats en el Pacte de Toledo. De fet, al novembre la comissió parlamentària d’aquest pacte ja va avançar recomanacions en aquesta direcció, com l’increment de l’edat de jubilació fins als 67 anys de manera progressiva. Davant d’aquestes afirmacions, es fan estranyes les converses amb companys i companyes de generació que es troben davant d’una decisió vital als tendres 55: acollir-se o no a les jubilacions anticipades que ofereixen el BBVA o Nissan. Mentrestant, els que no treballem en grans empreses i encara tenim al davant més de deu anys de treball, se’ns comença a generar una sensació de “tonto l’últim” o que haurem de jugar al joc de les cadires, en què cada cop que la música s’atura algú es queda sense seure.
Tampoc puc evitar comparar una crisi imprevisible, com la del covid, en què es van haver de prendre decisions ràpides importants i amb poca informació, amb la problemàtica que suposarà la jubilació dels baby boomers. ¿Algú no sabia que existíem? El registre civil de naixements i morts fa dècades que funciona i es poden fer previsions sense gaires complexitats estadístiques. ¿No s’ha pogut preveure millor que això passaria? Però com que nosaltres ja estem formant part activa de la societat i, per tant, estem prenent decisions polítiques, suposo que en som els mateixos culpables i que, com a generació, no hem sabut vetllar per la nostra vellesa.
De les pensions se’n parlarà molt els propers mesos. És una paraula que apareix una vuitantena de vegades en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Un document que acaba de ser validat per la comissió Von der Leyen i que dona el tret de sortida als esperats fons europeus, però també a la seva fiscalització, que, precisament, va lligada a la modernització del sistema fiscal. Un seguit de mesures sense pressupost assignat, però vitals perquè aquests recursos tinguin un efecte transformador. Entre aquestes mesures hi consta la sostenibilitat del sistema de pensions. Una sostenibilitat que s’ha d’entendre des de l’àmbit social, però també des de l’econòmic; de fet, els dos àmbits estan íntimament relacionats.
D’entrada es requereixen mesures a curt i mitjà termini per fer front a una caixa de pensions buida i a la creixent demanda de recursos. El més obvi i directe, com va declarar el ministre, sembla ajustar a banda i banda de l’equació (treballar més o cobrar menys), però evidentment cal mirar altres variables com el gènere o els canvis en les trajectòries laborals de les generacions X, Y, Z i de les que vindran, per poder mantenir l’equilibri financer però també el social.
Analitzant les pensions amb les ulleres liles posades, veiem com el fet que la taxa d’atur de les dones sigui constantment superior a la dels homes i que elles tinguin trajectòries professionals de menys recorregut, o amb interrupcions, té un efecte important en l’import final de la pensió. Són efectes a molt llarg termini, difícils de tenir presents quan es prenen decisions laborals per compatibilitzar tasques de cura. Per posar-hi dades: l’abril del 2021 els homes cobraven de mitjana 1.253 euros i les dones 829. La diferència és destacable. Això repercuteix favorablement en les pensions de viudetat de les dones, en comparació amb les dels homes, però continua situant la dona en una posició passiva i dependent de la situació laboral de la parella. Per tant, qualsevol reforma que es plantegi ha de preveure que no deteriori encara més la situació de les dones, i treballar per assolir l’equitat.
En referència a l’evolució del mercat laboral, les trajectòries professionals cada vegada són més fragmentades. Això ja ha afectat els baby boomers que han encadenant contractes temporals, però s’intensificarà en les generacions posteriors, que hauran de navegar en un món més canviant i complex que requerirà més flexibilitat. Per tant, també caldrà ajustar sistemes complementaris de pensions en l’àmbit empresarial o sectorial que aconsegueixin incrementar l’estalvi.
Tot i que la tercera edat sigui la d’or, a nivell econòmic s’ha batejat com a platejada, fent referència als cabells blancs –tant si es veuen com si no–. Aquesta economia anirà agafant volada, no només en referència a les pensions, sinó també a noves oportunitats de mercat. Generació Z: preneu-ne nota.
Ester Oliveras és economista - UPF Barcelona School of Management
