Vellesa en texans

L’escriptora Rosa Montero té setanta-dos anys i un aspecte molt juvenil. Fa poc vaig llegir unes declaracions seves: "El pitjor d’envellir és que no s’envelleix; és a dir, que per dins segueixes sent el mateix, de manera que cada vegada hi ha un conflicte més gran amb aquest cos irreconeixible que s’esfondra".

És una idea que, expressada de maneres diverses, he sentit dir als amics de la meva generació –que som més joves que la Montero però ja voltem els seixanta– i que també recordo haver sentit en boca de la meva mare repetidament quan jo era jove i no podia entendre-la.

Ens mirem al mirall i la imatge que hi veiem reflectida ens sorprèn. ¿Soc jo aquesta senyora d’edat madura? ¿Soc jo aquest home calb i panxut? ¿Som nosaltres aquests avis? Com diu l’escriptora, el problema és que, encara que el nostre cos hagi anat acumulant anys, que es repercuteixen en la salut i també en l’aspecte, nosaltres per dins som aquells joves que vèiem tan lluny la vellesa. Més ben dit, que no pensàvem que això –fer-nos vells– ens hagués de passar.

A final de gener vaig llegir als diaris aquesta notícia: troben un cadàver congelat a l’Argentina que podria ser el d’una dona desapareguda l’any 1981.

La dona en qüestió seria Marta Altamirano, que tenia vint anys quan va desaparèixer mentre escalava en una zona de glaceres, al nord-est del país. La jove va caure per una esquerda i va morir a l’acte. Com que hi havia una gran tempesta de neu, el seu cadàver no va poder ser rescatat.

Quaranta-dos anys després, els germans de Marta Altamirano han pogut reconèixer el cos, així com alguns dels seus objectes personals. Els cadàvers enterrats a la neu o al gel solen momificar-se de forma natural i es conserven prou bé. No es tracta, òbviament, que el cos de la noia es trobés en perfecte estat, però posant-hi una mica de literatura n’hi ha prou per imaginar els seus germans i amics, amb l’aspecte que correspon a persones de la tercera edat, confrontats amb el cos congelat i conservat de la jove de vint anys.

A la nostra societat hi ha una epidèmia que no la provoca un virus. És l’angoixa de la qual parlava Rosa Montero. Hem aconseguit no envellir mentalment. Els nostres pares i avis s’anaven fent grans per dins i per fora al mateix ritme. Una dona que superava els trenta i no s’havia casat era tractada de “solterona”. Un home de quaranta era madur i havia adquirit una pila de responsabilitats que no li permetien fer bajanades. Es vestien adequadament a l’edat. L’esbarjo de les persones madures no tenia res a veure amb el dels joves.

Ara anem posant anys, en tenim quaranta, cinquanta, seixanta, i continuem posant-nos texans i vambes, sortim a la nit (ens cansem més, això sí) i fem esport de manera habitual. I, si el cos comença a deteriorar-se, hi ha l’opció de passar pel quiròfan i refer allò que la naturalesa ha atrotinat: pits de silicona, implants capil·lars, liposuccions, rejoveniment de mans, d’escot o de vagina.

Si a mi em passa, que no m’identifico amb la imatge que em torna el mirall, m’imagino com deu ser per a les dones de la meva edat que tenen el cos d’una noia de vint. En certa manera, sentim el vertigen que devia patir Marta Altamirano quan va caure per la clivella de les glaceres argentines.