La vellesa

PalmaEns referim a la vellesa com la tardor o l’ocàs de la vida, la tercera edat o edat avançada. Però quan es comença a ser vell de veritat? El tòpic diu que una persona és major quan deixa de sentir-se jove, però més enllà d’aquesta percepció subjectiva es podria establir com a criteri l’edat legal de jubilació, encara que el seu abast no sigui universal, perquè un espanyol no es jubila a la mateixa edat que un uruguaià. Convé prendre en consideració que cada persona se sent vella a una edat diferent i que existeix l’actitud de mantenir-se jove d’esperit. D’altra banda, no és el mateix ser major que ser ancià. Un ancià és una persona molt gran amb malalties i malalties múltiples i, sovint, cròniques i incurables. L’ancianitat es caracteritza per una major proximitat a la mort.

La vellesa deixa senyals visibles en la pell com la flaccidesa, les arrugues, les taques, i pot implicar la caiguda de les dents i els cabells. Curiosament, la veu es manté jove i no envelleix. La vellesa s’associa amb l’experiència i els bons consells, la saviesa i el coneixement, però també amb la debilitat física, i els gemecs i laments per la salut delicada. La vellura mateixa s’ha pensat com una malaltia. A les velleses es té bony o forat diu el refrany. Quan pensam en una persona major, ens apareix la imatge d’un nin capritxós, inflexible, malhumorat, remugaire i reganyós, disposat a contar batalletes i a explicar vivències de joventut com si no hi hagués cap futur al davant.

La vellesa està associada a un menor ritme de vida i a una minva d’activitat, el sedentarisme, la lentitud i parsimònia, la decadència física i mental, la impotència, la decrepitud, la pèrdua de vigor, l’asexualitat i la manca de libido, el dolor, el sentiment d’inutilitat, la fragilitat i la mort civil i laboral. Un cos envellit és objecte de desqualificacions. Així, una persona vella és considerada prescindible, inútil, deslluïda, i a vegades, és tractada com a roba de segona mà o un moble tarat, espenyat per l’ús. De manera molt despectiva es parla de vellardos. D’un vell s’exageren els defectes físics i el mal caràcter, i es diu que és ronyós, sord, coix, malsofrit i tossut.

Imprevisibilitat del futur

La vellesa s’assembla a la primera infància perquè és una etapa de dependència, on la vida és fràgil i necessita que en tinguem cura. Els vells es tornen tan vulnerables com els infants. L’audàcia juvenil es dilueix en la prudència i el temor que sent la gent gran davant la imprevisibilitat del futur. Hi ha pors pròpiament senils, com la por que el temps passi massa de pressa, de ser una nosa, la por de la solitud i ser oblidat, la por de perdre les amistats, l’aïllament familiar i social, el deteriorament físic i mental, la incapacitat i la marginació. Envellir espanta perquè pot dur a ser dependents totalment. De fet, una de les preocupacions principals d’arribar a ser vell és ser una càrrega i una nosa per a la família. Tornar gran també té alguns avantatges: desapareixen les obligacions i s’allibera temps, tot el temps disponible passa a ser lliure; l’autoconeixement assolit permet definir més bé allò que se sent i emociona, i saber el que agrada i també allò que no es vol ni tampoc interessa; i en general, s’està més preparat per manejar millor situacions conflictives; es guanya en comprensió; i es valoren els esdeveniments amb més calma i perspectiva.

La vellesa s’associa a una sèrie de virtuts com la prudència, la sensatesa, la moderació, l’autodomini, la serenor, la paciència i l’aplom. Entre els vicis de la tercera edat es troben la indolència, la passivitat, la peresa, l’ensopiment, la rebequeria, la matusseria, l’acritud i el maltractament verbal. La literatura popular relaciona la vellesa amb l’avarícia i la maldat. Les bruixes dels contes sempre són velles i dolentes. El dubte aquí és aclarir si les bruixes són dolentes perquè són bruixes o perquè són velles o perquè són dones.

La nostra cultura idealitza la joventut i reprova moralment la vellesa, com si la voluntat de viure fos un delicte. Les persones grans ja no gaudeixen de l’aprovació ni el reconeixement social, han perdut l’autoritat, el respecte i el prestigi que una vegada tingueren i han deixat de ser referents per a les generacions més joves. L’envelliment du a la invisibilitat, l’odi i l’exclusió social. Les persones grans desapareixen de l’esfera pública, els canals audiovisuals i les xarxes socials. A més, s’està imposant la visió insolidària dels feixistes i reaccionaris sobre la població envellida a la qual acusen de ser una càrrega econòmica massa feixuga, un obstacle per al progrés, en definitiva, un problema que desitjarien eliminar accelerant-ne la desaparició. Aquestes actituds inhumanes fan aparèixer sentiments de vergonya, culpabilitat i rebuig cap al mateix envelliment.

La repulsa i la pressió social contra l’envelliment és sexualment molt desigual i afecta sobretot les dones. D’aquí neix, l’aspiració femenina a tenir una cura obsessiva de l’aparença corporal, i voler fer desaparèixer les marques que deixa el pas del temps en la pell. En aquesta lluita ho val tot, vestir de manera juvenil, dissimular les arrugues amb maquillatge, toxines i, fins i tot, modificar el cos a través de la cirurgia estètica. Tanmateix, la resistència a envellir és una batalla perduda, perquè les modificacions físiques oculten l’envelliment, però no l’aturen. Potser seria més intel·ligent i saludable saber envellir i proclamar que l’arruga és bella i entendre que l’acceptació de l’envelliment és un camí personal que cadascú ha de recórrer per sortir del món de les aparences i ser feliç.

Aprendre a morir

Per gaudir d’una vellesa feliç s’ha d’estar disposat a envellir, és a dir, a acceptar les canes i els canvis físics i tenir cura de la ment i el cos, exercitant-los. Es pot envellir i ser jove alhora a través d’un alt grau de vitalisme, però assumint l’edat sense enganys. Ser vell es du millor si es gaudeix d’energia i bona salut. Som del parer que si s’ha viscut bé s’envellirà igual de bé. L’actitud més adequada davant de la vellesa ha de ser d’acceptar-la i reconèixer que és un procés natural i necessari. És clau prendre consciència que s’ha entrat a l’última etapa de la vida, la definitiva. Per això una de les tasques ineludibles de tornar vell és aprendre a morir.

Envellir bé és un art cultivat per la filosofia que s’adapta a les circumstàncies i es conforma amb les limitacions derivades del nou estat, i invita a conviure amb la vellesa amb dignitat i orgull, sense lamentacions per haver deixat enrere la joventut ni falses expectatives de fer les mateixes coses que quan s’era jove. És bo mantenir la il·lusió d’aspirar a ser millors i esforçar-se per no caure en les urpes del passat i viure dins un tel de nostàlgia que dificulta orientar-se i fer plans.

Pensar positivament en la vellesa pot allargar la vida. Ser vell és sinònim d’estar viu i, per tant, un motiu d’alegria i celebració, perquè ens dona l’oportunitat de créixer i fer nous plans. El secret de conservar la joventut és gaudir de cada instant, estimant la vida, sense perdre la curiositat ni la voluntat de comprendre i continuar aprenent, donant gràcies per viure, amb la satisfacció d’haver viscut una vida bona, si no és així, ser optimista i tenir la motivació d’encalçar una vida millor. En qualsevol cas, la vellesa posa a prova la nostra humanitat i reclama amor i estima, i comprensió, però sobretot coratge per desafiar la discriminació edatista i inversió en el benestar de les persones grans.