Vells i pantalles
Abans les coses anaven a l’inrevés: el respecte que devíem a les persones grans es fundava en la idea elemental que feia més estona que havien vingut al món. Per tant, eren ells els que sabien com s’havien d’enfrontar els reptes, tenien l’experiència, la providencial saviesa i podien donar-nos bons consells. A les històries mítiques, i a les pel·lícules d’herois, encara hi ha la fase de la història en què el jove protagonista troba el vell mentor savi, que l’ensenya, aconsella, entrena i guia cap als reptes que haurà d’afrontar –perillosament– en la història.
El vell mentor en el fons és el futur de l’heroi fet presència viva. Fins i tot sembla que dins el món de les lletres funcionava així: la visita al metre, essencial per a tot jove escriptor; el vell autor de qui hom se’n vol considerar deixeble, a qui admira, de qui en busca l’empara i assessorament. Entre els poetes solia anar així: el vell poeta passa la torxa als joves, que no deixen mai de mantenir la memòria de l’obra del mestre, alhora que continuen fent feina i potser seran, un dia, “els mestres” d’algú.
I en política la cosa no hauria de ser gaire diferent; el vell polític té experiència, retòrica esmolada per l’ús, coneixement del que implica negociar, llestesa pràctica. Semblaria que els cabells blancs són símbols de fiabilitat, de saber-la llarga. Però potser ha estat la tecnologia la que més ha fet per accentuar la idea que els vells ja no són d’aquest món, que no l’entenen, i que davant de l’actualitat estan tan inermes com nadons.
El món s’ha convertit en un entramat de senyals i símbols, aplicacions i llenguatges que els vells no saben desxifrar: des d’usar un telèfon intel·ligent a parlar en llenguatge no binari, de comprar un bitllet d’avió per internet a fer la declaració de la renda: tot els expulsa de la ràpida, voraç, omnipresent necessitat d’actualitzar-se. Els joves miren les pantalles –les quals no nodreixen ningú d’experiència de res–, però allà els vells no hi són, ni tan sols les saben manejar. Semblaria que la tecnologia s’ha fet per simplificar les coses, però en realitat les ha embolicat fins a nivells mai vistos. Però els de la generació d’enmig saben que entendran millor el món interessant-se pel que pensen, fan i consumeixen els joves que no escoltant els vells de la família. Com si la jungla social necessités no la reposada mirada del vell sinó el nervi frenètic, l’esguard àvid i la trencadissa vulnerabilitat dels joves.
Els vells són càndids, innocents, se’ls enganya amb més facilitat que als joves, que són cínics, desconfiats, irònics i mancats d’il·lusions. Els vells ja tenen contínua necessitat dels joves per fer qualsevol cosa. És ben trist que considerem que cada vegada més gent està fora del món, i que per tant no pot aportar-nos res. Potser és un efecte demogràfic: cada vegada hi ha més gent gran i menys joves, i per això veiem aquests com falsament excepcionals. Sigui com vulgui, tots plegats hauríem de fer l’esforç d’escoltar-nos més, perquè fins i tot en els discursos senils –de Biden o de la padrina– hi pot haver més lucidesa que a les xarxes socials.
