"Hauries d’haver passat una guerra". No us ho han dit mai? La frase la repetien els avis. Els pares de la meva generació ja no l’hem fet servir, esclar. Ni encara menys els més joves. No sabem la sort que hem tingut de viure en pau (i en democràcia). El nostre no ha estat ni és un món perfecte, però n’hi ha de molt pitjors. ¿El deixarem millor de com el vam rebre? Aquesta ja és una altra cosa. O potser és la gran qüestió.
Totes aquestes preguntes floten en l’atmosfera densa i bella de l’inclassificable llibre El món interior (Proa), de Francesc Serés, subtitulat Una història europea. No és un obra d’història ni són unes memòries, hi ha molt present, molta guerra, molta amistat i molta memòria, sí. Podria ser una història de ficció, però és ben real. Ell mateix n’és el protagonista i narrador, hi surt la seva família, la seva infància, el seu món actual a Berlín i Graz, envoltat de russos (la Daixa, la seva dona, n’és), d'ucraïnesos refugiats i d'europeus de moltes altres nacionalitats. Fraternals i suspicaços. Un fris de la pluralitat, de la convivència malgrat tot possible.
Davant l’Europa cada cop més esporuguida, mesquina i esquerdada, davant l’auge de la ultradreta i el tancament de fronteres, davant el sentit de decadència i la manca d’horitzons, Serés ens capbussa en la intimitat d’uns quants europeus de carn i ossos, concrets i reals, que anhelen viure en llibertat, que no renuncien a la curiositat de conèixer l’altre, que s’ajuden i s’intenten entendre. De la seva mà, mira al passat amb respecte i sense judicis morals, sense voler alliçonar-nos. Només, només, ens vol seduir. Són, els seus, uns personatges que sense fer grans coses es fan estimar. L’aventura de la majoria és haver estat forçats a marxar de casa, del seu país. Deixar enrere familiars i amics. Haver d’adoptar una altra llengua i cultura. Així s’ha fet i se segueix fent Europa.
A diferència dels qui l’envolten, empesos a fugir, Serés ha deixat enrere Saidí, els Monegres i Catalunya per voluntat pròpia. A la ratlla dels 50 anys, enmig d’un present convuls, sent la necessitat de mirar al passat propi i col·lectiu: aquesta recerca és la que dona cos a la narració. Un dia li cau a les mans un vell àlbum d’una família alemanya tenyida de nazisme. En vindran més. S’hi obsedeix. Quan, puntualment, torna a casa a visitar els pares, el viatge en realitat el porta més enllà, tant a la seva infància de la Transició com als temps de la Guerra Civil i el franquisme. Passat i present es fonen. Perquè alhora, a Berlín, la realitat de la guerra de Rússia contra Ucraïna és ben propera. Ell fa de voluntari ajudant refugiats a la cuina d’un hotel abandonat, "un esgotament agraït", "un patiment de segona mà". Hi renta plats al costat d’un nigerià i un iraquià. Hi fa amistat, els dona veu.
És com si, a la recerca d’una història, d’un àlbum familiar definitiu que l’ajudi a entendre Alemanya i Europa, d’un record de Saidí que li expliqui d’on ve i quina mena d'europeu és realment ell o d’un present tangible i convuls que l’atrapi, trobés senzillament la humanitat contradictòria de dones i homes empesos per la pròpia i imperativa vitalitat enmig del temporal permanent de la Història. Es capbussa en les ombres del passat i en els batecs dels qui l’envolten, furga en les seves identitats, els acompanya en la quotidianitat, els somriu, els escolta.
Com que no és un assaig, no hi ha conclusions. Com que no és una novel·la, no hi ha final. La vida segueix. La Història és un present continu. Cap on va Europa? Què serà de tots nosaltres? Quantes guerres més haurem de passar? Els Balcans, Ucraïna, Palestina (també és una guerra nostra, encara que ens ho neguem). Com diu Serés, "sense la guerra, aquest llibre no seria possible. Si l’hagués anat a veure més a la vora, tampoc". Davant la mort omnipresent als camps de batalla i a les ciutats innocents, "¿tot l’amor perdut, no correspost, oblidat, tot aquest trauma, quant pesa, quant val, com es pot oblidar? No ho sé". Qui està vencent l'eterna batalla humana, l’odi o l’amor?
