Com vendre bé el peix al ’30 minuts’

Diumenge, el 30 minuts va ser el tercer programa més vist del dia a Catalunya després de les dues edicions del Telenotícies. Sens dubte, el títol hi va tenir alguna cosa a veure. La promoció del reportatge Darrere del joc del calamar creava moltes expectatives perquè connectava amb el superèxit de la sèrie de Netflix. Però resulta que el reportatge no feia referència en cap moment a la ficció d’una manera directa. De fet, el títol real del reportatge és South Korea’s debt bomb [La bomba del deute a Corea del Sud]. No podem dir que fos un engany perquè, efectivament, si veies el reportatge, descobries tot el pòsit social, econòmic, polític i cultural que ha estimulat l’argument de la sèrie de Netflix. Alguns dels testimonis que apareixien en el reportatge podrien haver sigut, perfectament, participants del joc macabre que proposava El juego del calamar. De fet, el títol modificat del 30 minuts es convertia en un esquer perfecte per enganxar-nos a una radiografia econòmica de Corea del Sud que mostrava, en molts casos, episodis d’una manca d’humanitat molt semblants als de la sèrie. La misèria, els negocis decadents regentats per jubilats, l’endeutament, l’addicció al joc, el consumisme ferotge i a la vegada absurd, la crueltat dels que tenen més envers els més desafavorits... De fet, el 30 minuts aportava dades i històries que fins i tot desconcertaven més que la mateixa ficció perquè sabies que no havia passat pel sedàs de la imaginació d’uns guionistes. Però segurament si el 30 minuts hagués anunciat el reportatge com La bomba del deute a Corea del Sud haurien sigut menys els espectadors encuriosits per la realitat econòmica d’un país llunyà. Ben jugat. El programa de reportatges de TV3 va saber com vendre bé el peix. O el calamar. I molts espectadors vam picar. Però tot sigui dit, el producte era de qualitat. Les dades i la realitat que revelava el reportatge eren esfereïdores. Algunes imatges, com la del noi arruïnat malvivint entre caixes després de tres intents de suïcidi, l’home desesperat perseguint amb un martell el propietari del local o el desallotjament tràgic d’un restaurant podrien ser perfectament escenes de la sèrie de Netflix.

El vincle d’aquesta realitat amb El juego del calamar es va convertir en un exercici televisiu molt interessant sobretot per entendre el perquè d’aquesta situació. Va ser molt més enriquidor que no pas la sèrie. També és la prova de com les ficcions, fins i tot en produccions força superficials, contenen un ADN identitari molt potent. El reportatge no fa de la sèrie de Netflix una millor ficció. Però demostra la importància de conèixer el context i com la televisió és l’eina perfecta per aprofundir i analitzar realitats remotes. El juego del calamar ha triomfat sens dubte per l’impacte de les escenes esgarrifosament violentes. Tots aquells que van gaudir amb la ficció, val la pena que recuperin aquest 30 minuts i comprovin que l’impacte de la realitat potser no és tan espectacular ni emocionant, però sí molt més devastador.