Ni vendre les cases ni anar de lloguer

Reparem una notícia de fa pocs dies, de David Marquès a l’ARA Balears: “Menorca es queda sense pisos de lloguer” és el titular. La notícia explica que el mercat desbocat del lloguer turístic, unit a la falta de noves promocions, fa que molts menorquins no trobin habitatges per llogar durant tot l’any. L’exemple que s’esmenta és contundent: un menorquí o una menorquina que se separi, el més probable és que hagi de tornar a viure a cals seus pares perquè no trobarà un pis ni una casa per llogar. També hi llegim que, en el moment d’escriure la notícia, el portal Idealista, de referència al mercat, tan sols tenia tretze pisos per llogar durant tot l’any a Menorca. D’aquests, cinc eren a Maó i cap baixava dels 1.100 euros al mes. A Ciutadella tan sols n’hi havia un i “només” en demanaven 650 euros al mes, però era un estudi de 45 metres quadrats.

El problema per trobar un lloc per viure a les Balears s’està convertint en permanent i estructural, és dir, monstruós. D’Eivissa fa temps que n’arriben notícies de professors i funcionaris que dormen dins els cotxe o que van i tornen cada dia de Mallorca a Eivissa amb avió, perquè fins i tot aquesta solució forassenyada els surt més a compte, econòmicament, que el preu d’un lloguer. De Menorca ens arriba ara que senzillament no hi ha lloguer per pagar ni per cercar, i tant en un cas com en l’altre la compra és una ocurrència inassolible per a una àmplia majoria de la població. Pel que fa a Mallorca, segons el mateix portal Idealista, el preu mitjà del metre quadrat al juny era de 4.272 euros a Palma. L’arribada constant de població a les Balears (funcionaris, immigrants, expats, turistes i jubilats d’altres països que decideixen establir-s’hi, i també casos com el ja esmentat de les separacions) fa que la demanda se situï molt per damunt de l’oferta. Naturalment, això genera especulació, mercat negre i oferta il·legal, de tal manera que el problema no fa sinó ramificar-se capil·larment dins la societat a través de les economies domèstiques. Dit d’una altra manera, tothom vol treure la part que pugui del pastís i l’avarícia disfressada de lliure mercat queda molt per damunt del dret (humà i fins i tot constitucional) de les persones a un habitatge digne.

Òbviament, el problema no es limita a les Balears i no té un diagnòstic ni un tractament senzills, perquè és el fruit de dècades de persistir en tot un seguit de pràctiques que han dut fins aquí. El mateix tipus de pràctiques, per exemple, que defensa l’alcalde Collboni quan converteix Barcelona en un decorat per a la Fórmula 1 o per a les regates de la Copa Amèrica, o les que en el fons propugna el president Illa quan defensa idees com l’ampliació de l’aeroport del Prat i el macrocomplex turístic del Hard Rock. No és atracció d’inversions estrangeres: és vendre les cases per després no tenir-ne ni per anar de lloguer. Hi ha qui en diu turbocapitalisme i el nom és encertat per designar un model que accelera uniformement cap enlloc.