Vendre l'ànima
Al passeig Mallorca, entre el Frontón i la Policia Nacional, hi ha un edifici que ja apareix en algunes de les fotografies antigues que he pogut consultar. És un immoble de cinc pisos que, segons l’entitat ARCA, recorda els principis del passeig i és una de les poques mostres que queden d’aquella època. Potser molts direu que no és precisament l’edifici més bell de Ciutat (a mi, personalment, m’agrada), però sí que resulta simptomàtica la seva demolició, anunciada el passat mes de febrer, i la seva substitució per una construcció segurament més alta, més moderna i sense personalitat.
La mítica Casa Roca, un dels comerços més emblemàtics de la nostra ciutat en el qual hom podia trobar gairebé qualsevol cosa, va tancar les portes fa poc, per la jubilació de la seva propietària, i serà, oh sorpresa!, convertida en un hotel (ara en diuen hotel boutique, que queda més fi). El mateix camí de la 'reconversió' han seguit Casa Bet, Can Frasquet i Ca la Seu, i aviat ho faran els mítics cafès Líric i Cristal (incapaços de fer front a uns lloguers impossibles per a qualsevol que no sigui una multinacional), avançant en el camí de l’homogeneïtat i la despersonalització del centre històric de Palma, convertit ja en una espècie de teranyina de petits hotels i franquícies que amenaça de convertir-lo en un escenari de cartró sense vida ni autenticitat.
Òbviament, s’ha de reconèixer la dificultat d’adaptar els magnífics palaus que poblen el centre o rehabilitar els edificis antics arreu de la ciutat i destinar-los a població no rica, i també la desigual lluita del comerç tradicional amb les grans cadenes i l’estil de vida modern, però tant la societat civil com els poders públics haurien de mobilitzar-se per evitar que aquest procés de venda de l’ànima de la nostra ciutat sigui irreversible.
Com en quasi tot, ens trobam davant un problema multifactorial: la implacable llei de l'oferta i la demanda, l'avarícia, la manca d'adaptació del petit comerç (en molts de casos per incapacitat, però també en massa ocasions per pura desídia), el quasi nul paper de les administracions a l'hora d'afavorir la conservació o la problemàtica del lloguer turístic, que expulsa població i tradició i en la qual ha faltat molta valentia política. No obstant això, com a ciutadans no podem defugir de la nostra responsabilitat en aquesta transformació que farà que aviat no diferenciem el centre de Palma del de qualsevol altra ciutat europea; l'altre dia llegia al satíric 'El Mundo Today' que "Los vecinos del barrio harán lo que sea por salvar el viejo teatro, a punto de cerrar, excepto ir al teatro", i crec que, com és habitual, expressa excepcionalment el que passa. Gairebé tots, i m'hi incloc, ens portam les mans al cap quan tanca el vell teatre, el forn del cap de cantó o aquell comerç centenari que surt a les postals, però no recordem el darrer pic que vàrem anar a veure una obra, compram el pa al súper (etiquetar com a pa pagès determinats productes industrials hauria d'estar perseguit ) i ni se'ns passa pel pensament entrar en aquell local que només freqüenten nostàlgics, turistes i jubilats.
A quasi tots ens resulta més còmode i més barat (sense demanar-nos per què és millor agafar el cotxe que anar a peu ni quins són els motius que hi ha darrere els preus baixos) anar a una gran superfície a comprar el que sigui, un mòbil, el menjar, un grapat de perns o fins i tot un llibre que passejar pels distints comerços del nostre barri per assortir-nos del que hem de menester. De nou, múltiples causes: manca de temps (ai, la vida moderna!), els euros de diferència que poden suposar arribar a final de mes per a moltes famílies, no trobar el producte que necessitam o el servei que reclamam, el bombardeig publicitari o la mateixa planificació urbanística.
Però de la mateixa manera que apostar per una mobilitat sostenible és un procés llarg i potser traumàtic per a molta gent, mantenir l'essència del que és la nostra ciutat (o qualsevol dels nostres pobles) no és una tasca senzilla. Però si de veres volem una Palma vertadera, que enamori els seus habitants i captivi els que la visiten, no tenim més remei que recórrer aquest camí de conservació tots plegats. Ara bé, si res d'això no ens importa, si volem ser un altre Faust que ven la seva ànima (i no pel coneixement o el plaer, com el personatge de Goethe, sinó per una riquesa buida que mai no ens sadollarà), si ens és igual viure en una localitat impersonal, una còpia més d'aquest motlle anomenat neoliberalisme, tenim els deures ben avançats.
