Venedors i compradors

Professor de la UIBQue en Miquel Montoro decideixi passar al castellà per produir els seus vídeos té, pel cap baix, dues dimensions: una de social (relacionada amb les circumstàncies polítiques i culturals que determinen que triï aquesta opció) i una de personal (amb referència a l’encert o el desencert de la decisió amb relació als efectes sobre ell en particular).

De situacions paral·leles se’n produeixen periòdicament en àmbits diversos (esportistes que fitxen per un altre equip, polítics que passen a un altre partit, cantants que canvien de llengua, locutors que se’n van a la competència...). Sovint, a més de les reaccions normals de decepció o d’entusiasme, en provoquen d’altres que van més enllà de la raó i el sentit comú. Ara em ve a la memòria la rebuda de Figo al Camp Nou quan hi va retornar com a jugador del Madrid després d’haver-hi fitxat essent capità del Barça; o, no fa tant, les reaccions al fet que Rosalía incorporàs una cançó en català al seu repertori. Una part d’aquestes reaccions poden provenir de seguidors, entusiastes fins aleshores, que expressen la ràbia de qui se sent traït. Però també se n’hi solen afegir que, abans, poca atenció els havien dedicat.

Des del punt de vista personal, són totalment lliures de prendre decisions d’aquesta mena. Com són lliures de canviar d’actitud envers ells els qui consideren que han deixat de compartir-hi valors. Fa anys, Sopa de Cabra i Gossos feren una escapada cap a la publicació de discos en castellà (per "arribar a més gent"). Aquestes decisions desencadenaren reaccions de rebuig entre fans i no fans. En cap cas, però, el canvi de llengua no els suposà assolir l’objectiu pretès (del públic a què volien arribar no és de llengua la 'barrera' que els separa).

En el cas de Miquel Montoro encara sembla més improbable que, a part d’una possible punta momentània, el canvi de llengua anàs associat a l’èxit en un mercat més ampli. El vincle especial amb la llengua i l’entorn immediat és l’element essencial en què es fonamenta el producte que ofereix. La manera de parlar, el punt de vista, la percepció de les prioritats... units al fet de ser un al·lotet amb cara d’infant, són la clau de l’èxit dels seus vídeos, Una manera de parlar i un punt de vista que encaixarien en el còrpora d’un pagès vell i que sorprenen associats a un infant nascut el segle XXI. En aquest cas, contingut i continent són l’essència que atreu.

Un producte com aquest produiria el mateix efecte transportat directament a una altra llengua? Crec que no. Per funcionar en castellà, caldria un infant que parlàs en castellà amb l’estridència generacional amb què ho fa en Miquel. I això no ho pot fer ell. Seria com traduir al castellà literalment l’acudit dels pilots que "només fan feina quan volen". Podria tenir èxit el seu producte parlat en castellà? Segurament sí, però un èxit molt més efímer que el que tendrà si continua en català. La distància de l’efecte que fa sobre el públic usant una llengua o una altra, es correspon a la distància que hi ha entre tenir èxit perquè fas gràcia i tenir-ne perquè et veuen ridícul.

Afortunadament, més per a ell que per a la llengua, sembla que la iniciativa de canviar de llengua ha quedat en un no res. Continuarà fent vídeos en el seu català i els subtitularà en castellà. No sembla mala idea. No pot ser negatiu que membres de la nostra comunitat lingüística exportin les seves produccions fronteres comunitàries enllà i hi puguin tenir acollida, i millor si ho aconsegueixen sense canviar de llengua (una cosa que diria a favor dels nous receptors) o sense arraconar-la.

Ara bé, des del punt de vista social, no hem de ser tan ingenus de pensar que el pas d’en Miquel al castellà hauria estat, aleshores, una tragèdia o que ara es mantengui en català és l’anunci de la salvació. No es pot carregar de tanta responsabilitat una persona, ni té sentit. I també ho seria, una ingenuïtat, atribuir tant la 'culpa' del canvi anunciat a les institucions com el 'mèrit' de la continuïtat. Les decisions són responsabilitat de qui les pren. La mort del dibuixant de la Norma, la nina de la campanya de la Generalitat de Catalunya en temps d’Aina Moll a la DGPL, me n’ha recordat el lema: 'El català, cosa de tots'. De tots en tots els sentits, com a riquesa patrimonial i com a responsabilitat compartida. És evident que no és la mateixa la responsabilitat i la transcendència que hi tenen les institucions que les dels individus. Però les institucions, en democràcia, estan integrades per les persones triades pels individus. El poder polític de les institucions autonòmiques està supeditat al poder d’un estat que té prou eines de coerció i que, si no està sempre declaradament en contra del català, mai, de fet, no hi estarà a favor. L’aparell i l’organització de l’Estat és el principal obstacle en la presa de mesures polítiques i en la disposició de recursos per afavorir l’ús social de la llengua. Així i tot, és cert que des de les institucions pròpies s’hi haurien de dedicar més recursos normatius, humans i econòmics, mantenir més coherència en les seves actuacions i assumir el lideratge del procés. Però no aconseguiran l’objectiu ni en el marc actual de l’Estat ni sense una major participació i compromís coherent del conjunt social. Els individus, a més de productors de llengua, som votants i som consumidors i compradors: unes eines que, ben emprades, poden ser a la base d’una major eficàcia.